l’estornell
Club de lectura en valencià quart de poblet-manises
EXTRA juny 2010
C O N F E R E N C I A
“Fer literatura a Quart i a l’Horta Sud”
Autor : Antoni Zaragozà
Setmana cultural Amics de la Passejà
FER LITERATURA A QUART I A L‟HORTA SUD
Els meus benvolguts “Amics de la Passejà” m'han demanat, molt amablement, de participar en aquestes jornades festiu-culturals, amb una intervenció sobre el tema “Fer literatura a Quart i a l'Horta Sud”, el sentit de la qual, haig de confessar, se m'escapa. Tot i tindre dubtes molt raonables sobre les meues possibilitats de poder aportar alguna cosa nova, original, o simplement interessant, he acceptat la petició. Intentaré, doncs, oferir-ne alguna impressió, sens dubte més personal que altra cosa, i, sobretot, el propòsit de poder desenvolupar tot un seguit de reflexions, o si ho preferiu divagacions, entorn a la relació literatura-societat que, si més no, per a mi és allò que realment més m'interessa. El tema és vast, important i, ausades, dóna massa de sí. Deixeu-me que vós diga de bestreta que, en aquest vincle entre literatura-societat, rau totes les característiques que la defineix amb major eloqüència: la contradicció permanent. Una contradicció, val a dir, que ha vingut oscil·lant entre dos conceptes antagònics, principalment: “amor/odi”, “sentiment/interessos”.
La literatura està unida, lligada, a la llengua, i això és inqüestionable; i com la llengua pertany a la societat, literatura i societat s‟influencien i es condicionen i es reflecteixen mútuament. Això és una obvietat. El fet, a més, que la idiosincràsia pròpia de la societat determina d‟alguna manera el procés de la creació literària, i que, alhora aquesta, bé voluntàriament o involuntària, pretén també d‟alguna manera influir en el teixit social, és igualment una obvietat. En el cas, però, de la literatura valenciana, pels seus condicionants, sociològics, sociolingüístics i polítics, i concretament en el fet de fer literatura a Quart i a l‟Horta Sud, o a qualsevol altra comarca del País Valencià, dels Països Catalans –ahir, despús-ahir, però hui i demà-, té unes connotacions dramàtiques, si més no voluntaristes, fins esdevindré una verdadera professió de fe. També en té d‟altres motivacions sòcioeconòmiques per les quals un autor valencià, català o mallorquí, li és hui impossible viure (o sobreviure) com a escriptor en català –deixant de banda les rares i escasses excepcions. Perquè, si ens centrem en el tema, el ver problema no és si és aquesta consideració o l‟altra, sinó escriure, fer literatura.
I si ens referim específicament a la literatura que es fa al País Valencià, els problemes bullen com la cassola en forn. Autors i obres d‟una inqüestionable qualitat s‟enfronten amb l‟allau de reptes suara esmentats, a més d‟una administració que li gira
l‟esquena, i amb una societat que no llig, i que a més se sent orgullosa de la seua mediocritat i analfabetisme funcional. Parlar, doncs, de la literatura valenciana actual –a Quart, a l‟Horta, o a qualsevol altre racó del nostre país-, és parlar de la societat valenciana (de la seua evolució, dels seus afanys, dels seus fracassos, dels seus neguits, dels seus èxits, de la seua complexitat, al capdavall).
Tanmateix, demane, de bestreta, disculpes, si comence aquesta intervenció parlant d'algunes obvietats poc convencionals. Perquè, una de les causes de la nostra incapacitat per a comprendre les coses que passen en aquest món, rau justament en l'oblit (interessat o no) de les evidències més immediates.
La principal característica de la literatura és la del llenguatge com a forma d'expressió; el llenguatge escrit, concretament, que és d‟allò de què parlem. Atesa, però, la diversitat de llenguatges i textos, haurem de destriar els de literatura artística dels de literatura dita utilitària. De manera que, a partir d'ara, quan parle de literatura, em referiré únicament a aquell llenguatge que cerca, a través de l'estètica i les belles formes, commoure el lector, influir en la seua consciència, recrear el món, fer possible la realitat. Parlaré, doncs, de textos on hi trobarem la bellesa infinita que ens proporciona el plaer de la fantasia, de l'emoció, a través de la paraula llegida.
El llenguatge està fet, simplement, de paraules. Açò és una altra evidència. Les paraules són un invent extraordinari. Al Gènesi, si no recorde malament, se'ns diu que “el principi era el verb”. El principi de totes les coses (de totes) era el verb, és a dir, el nom de les coses. Quan el déu del Gènesi diu allò de “que es faça la llum” , la llum es féu”; quan digué allò de “que es facen les plantes, i els arbres, i els animals”, i les plantes, arbres i animals foren creats, el que ens vol dir el Gènesi és que, a través de les paraules, creem el món, la realitat de les coses. Quan García Màrquez, a Cien años de soledad, posa en boca del màgic Melquíades: “Las cosas tienen vida pròpia, todo es cuestión de despertarles l'ànima”, el sentit és diàfan: en invocar el nom de les coses,
aquestes desperten a la realitat i es fan reals. Conten que Fernando Pessoa contemplava, a trenc d‟alba, tots els matins del món, les primeres clarors del dia a través del finestró de la mansarda; després escrivia en una llibreta de tapes roges les
formes, els colors, les sensacions, els sentiments que n‟havia sentit, gaudit. Només així Pessoa tingué la certesa que el món, cada matí, cada nou dia, agafava forma, es feia realitat.
Cada llengua entén el món i el crea d'una manera concreta, singular i diferent de les altes; la llengua adquireix personalitat a través de les paraules, convertint-se en el verdader eix vertebrador de tot un poble, allò que el defineix com no ho fa cap altra cosa. Francesc Ferrer Pastor em digué “la llengua és allò que dóna unitat als pobles”. Incontestable aquesta evidència que, sovint, ens passa desapercebuda. Per tant, llengua i identitat van unides, lligades indestriablement. Això sí té unes implicacions importants, molt importants. Pensem tan sols que la supressió o anul·lació d‟una llengua comporta la anihilació d‟una identitat, la desaparició d‟un poble, la mort d‟un món.
Amb les paraules podem transmetre pensaments i idees. Açò també és una obvietat. Fins l‟aparició de la impremta, els pensaments i les idees, la comprensió del món, es transmetien a través de còpies fetes a mà, a rajaploma, pels seus autors, que el convertien en un treball ímprobe i feixuc. Amb la impremta, l'invent més extraordinari que ha creat la humanitat, el textos circularen més de pressa alhora que arribaren a molta més gent. Des de llavors, el llibre adquirí, per a segons quins estaments socials, un caràcter marcadament subversiu, perillós. A la novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 451, hi trobem que els llibres són requisats i cremats, en un reflex de les falles que en feren la Inquisició i els nazis. Encara es pot arribar a més: a 1984, George Orwell ens descriu l‟infern social que el govern arriba a bastir reformant, dia rere dia, la gramàtica fins convertir-la en una Nova Llengua com més va més mancada d‟expressions i lèxic. Sabedors que empobrint i reduint la llengua s‟acaba amb la llibertat d‟expressió i la llibertat de pensament; la finalitat és que els ciutadans acaben perdent la llibertat. Recordem que també en les democràcies actuals, els llibres se silencien, s‟ignoren i són substituïts, molt subtilment, per imatges fascinants, espectacles hipnòtics, entreteniments per a perdre el temps, el no-res, una buidor esfereïdora.
La literatura valenciana actual, a l‟Horta o a qualsevol altra comarca del País Valencià, si bé troba les seues arrels clàssiques en la portentosa obra
d‟Ausias March, l‟elegància de Jordi de Sant Jordi, la modernitat de Joanot Martorell, el model de valenciana prosa de Roís de Corella, parteix, sens dubte, des del temps de l‟anomenada Renaixença, en què hom malda per reviscolar la llengua i la literatura de la mort a què l‟havien condemnat el llarg i ensopit temps de decadència, amb què la noblesa, el clergat i els regidors de la cosa pública les havien abandonades, menyspreat i girat l‟esquena, mentre el poble, que encara se sabia poble, mantenia totalment viva la llengua pròpia, la que els transmeteren i llegaren els seus majors. En unes societats, com les d'hui dia, on tot és efímer i amerat de frivolitat, reflexionar des del passat ens pot donar una nova perspectiva del que som i del que ens envolta, de què és allò que anomenem Literatura valenciana i de tot allò que la defineix.
La Renaixença fou la manifestació a casa nostra del corrent romanticista que recorria tota Europa, i que, influït pel naturalisme, cercava en les arrels primigènies comunes –mites, llegendes i història-, un mateix passat, una mateixa cultura, un mateix tarannà, allò que donava cohesió a un poble, que conformava la seua idiosincràsia i el definia enfront dels altres. Així, la Renaixença, al País Valencià, pretenia la recuperació, el redreçament i la restauració de les lletres i la literatura nostrada, abandonada a la seua sort durant la llarguíssima nit de la Decadència. Fet i fet, es tractava de rescatar de davall de la pols del temps, les fites i referències del nostre Segle D'Or, de l'esplendorós XV valencià, amb què reviscolar l'orgull arrelat a la idea del fet natural valencià. A tall d'exemple, val a citar la cèlebre estrofa del poeta Tomàs de Villarroya, escrita el 1840 i considerada com l'inici de la Renaixença valenciana:
“Àngel que Déu per mon conhort envia,
celestial visió de mos ensòmits d'or,
imatge d'il·lusions i poesia,
Delícia del meu cor.
Amb ta llaor desplegaré jo els llavis
I una cançó diré filla del cel,
En l'oblidada llengua de mons avis,
Més dolça que la mel.”
Cal remarcar-n‟hi un vers, només, “en l‟oblidada llengua de mons avis”, perquè ens adonem de quina era la pretensió dels prohoms de la Renaixença valenciana: rescatar de l‟oblit la llengua dels majors, dels ancestres. Òbviament, però, a aquests prohoms se‟ls oblidà –a ells, sí- que la llengua no s‟havia perdut en l‟oblit, que el poble la mantenia ben viva. Però, malgrat les bones intencions i la, sens dubte, importància d'aquest moviment, els seus dèficits, limitacions i mancances, foren més aïnes producte del feixuc llast que arrossegava: un provincianisme sumís als cànons i pautes dictades des de Madrid, una ideologia petitburgesa, anquilosada en el conservadorisme més ranci, tradicionalista i religiós, que l'amerava de dalt a baix. La Renaixença valenciana, contràriament a la catalana, i per voluntat dels seus promotors, en quedà desvinculat del fenomen literari i de tot lligam social i polític. El col·lectiu que encapçalava Teodor Llorente s'hi resistí, com bons neuròtics, a reconèixer la identitat de la personalitat valenciana; els seus interessos de classe (recordem que tots eren d'ideologia conservadora, tradicionalista i religiosa, i provenien de l'ús i conreu del castellà, en què havien aprés a escriure i es relacionaven amb les amistats i els familiars) creant una corretjosa barrera impermeable a una presa de consciència d'acord amb la realitat del País. La vera realitat és que els homes de la Renaixença manifestaren sempre uns profunds i sincers sentiments d‟enyorança i estima per la llengua morta dels seus avis; ells tindrien el privilegi de fer-li els darrers honors. La cita, ara, és un dels més destacats representants d'aquest col·lectiu, Vicent Boix, en un poema seu:
“Vullc plorar sobre la història
d'altres temps desapareguts
i fer clams i clams aguts
en llaor d'aquella glòria.”
I Teodor Llorente, màxim representant de la nostra Renaixença, és encara més explícit:
“Mes no vullgau que tornen de nou los antics segles,
puix morts estan per sempre los Jaumes i els Borrells
...
de venerats sepulcres, no remogam les cendres.”
I per acabar-ho de reblar, cal citar un poema d'un altre gran patriota, Juan Janini, qui, ja sense embuts ni màscares, gemegava d'aquesta mena i amb aquesta llengua, la seua:
“En nombre de la patria, yo os conjuro
No golpeéis su combatido muro...
No os expreséis de tan diversos modos,
Dejad esa quimera,
Y a España, nuestra madre, hermanos todos,
Hablemos todos en igual manera.”
En resum, com bé ha deixat escrit Vicent Pitarch, “(...) els escriptors autòctons foren incapaços de prestar-li a l'idioma el mínim de dignitat per a fer-lo vehicle d'expressió a tots els nivells. Els lletraferits amb pretensions „cultes' escriurien, doncs, en castellà”. ¿Com influí la Renaixença en la realitat social valenciana? Poc i escassament. El gruix de la societat de llavors s‟acontentava feliçment en la seua ignorància i analfabetisme crònic. Només una xicoteta part de la menestralia sabia llegir, però el seu consum es reduïa només a llargs fulletons romàntics, o novel·les costumbristes, sempre escrites en castellà. Amb tot i això, Llorente i el grup que
arrossegà, seguiren conreant la poesia en la llengua vernacla, que ja no abandonarien, fet que per a Pérez Muntaner demostraria que davant “el fracàs evident de la Renaixença en la consecució de revifar, redreçar i acostar la llengua al poble, no es pot dubtar que si més no feren forat.
I si la literatura era pràcticament desconeguda, no passa el mateix amb el teatre, que Gaudí d‟una extraordinària acceptació.
Les claus: la crua situació cultural valenciana, pel que respecta a la llengua, va obligar a què el llenguatge dramatúrgic en patís fortes concessions: un llenguatge entenedor, sense massa preocupacions per la correcció, situacions fàcilment reconeixibles, i, sobretot, una argumentació basada en la comicitat, la comèdia, ”LO còmic”. Seran, doncs, representacions i peces curtes, o breus: sainets còmics, sobretot, quadres de costums i paròdies de diversa mena. I una última concessió: les representacions generalistes, les peces més significatives i importants, eren sempre textos escrits en castellà.
Les raons: Josep Bernat i Baldoví serà l'autor que convertirà les peces costumistes, amb què s'inicià, en paròdies efectives, per la immediata resposta del públic, i efectistes, per la impostura de la seua representació i la grolleria més reeixida. En el teatre que conreà aquest tan estimat autor, s'imposà la manca absoluta d'una mínima cura lingüística, l'ortografia aclaparadorament castellanitzada, i el variadíssim lèxic i les expressions més populistes. En l‟altra figura rellevant del teatre, Eduard Escalante, en trobem, tanmateix, un autor més matisable, subtil. El seu teatre és una bona mostra de la societat valenciana de les acaballes del XIX i les primeries del XX. Divideix les representacions en dos estaments: per una part, aquells personatges que conformen les classes populars, el poble, els llauradors, principalment, els botiguers, les mestresses de casa, etc., que, en el text d'Escalante, seran sempre valencianoparlants; i aquells que representen les classes benestants, burgeses i cultes: advocats, notaris, regidors de la cosa pública, clergat, etc., que, al seu torn, sempre parlaran en castellà. Esplèndidament estudiat per Aracil, Escalante només fa que reflectir en el seu teatre la realitat social valenciana. I el missatge era ben explícit: si algun dels personatges del poble –valencianoparlant- , vol eixir-se'n i assolir una major benestar econòmic, adquirir major cultura i, en definitiva, ser quelcom en la vida, ho
havia de fer, obligatòria i indefectiblement, a través del castellà. Perquè el castellà era, segons Lluís V. Aracil, “una mena de monopoli esotèric de la classe superior”, un marcador social de prestigi.
Enmig de tanta ignomínia, apareix la figura hercúlia de Vicent Blasco Ibáñez. Blasco, que inicià la seua carrera d'escriptor amb vàries novel·les primerenques en valencià, engrescat per Llombart, prompte s'adonà que els seus somnis i ambicions eren en un altre lloc, a ponent, i en una altra llengua, el castellà. Home d'una personalitat aclaparadora, valencianista (a la seua manera), Joan F. Mira es pregunta què haguera passat, què haguera sigut de la narrativa valenciana, si Blasco no hagués fet la seua espantada, i haguera seguit escrivint en valencià, assolint els mateixos èxits i la mateixa popularitat que tingué, i encara encara en gaudeix la seua obra en castellà. Però dimití (a la seua manera) d‟aquest valencianisme i, de Madrid estant, i escrivint en castellà, n‟obtingué un èxit i un prestigi sense precedents, fora, però també a dins de casa nostra.
El nou segle s'inicia amb la consolidació del caràcter provincià del nostre País. La província actuarà de verdadera frontera, trencarà els lligams que uneixen tot el territori i les ciutats germanes es donaran l'esquena. El sucursalisme és, doncs, ja un fet, en haver-se decidit, les classes dirigents i la petita burgesia valenciana, decimonònica i rància, a jugar un paper secundari i sucursalista a l'Estat, sense contrapartides, abandonant l'opció legítima d'una política d'afirmació dels drets i interessos específics. Els intel·lectuals valencians, per la seua banda i interessos (als de dretes els feia nosa la llengua, i els d‟esquerres volien una València moderna i cosmopolita seguint el model francès que obligava a la ràpida substitució de la llengua i les tradicions pròpies), faran mans i mànegues per demostrar que el producte cultural sorgit de les nostres terres té un pes específic dins el conjunt de la producció cultural espanyola. Figures tan importants com Azorín i Gabriel Miro, tingueren una forta influència entre els components de l'anomenada “Generación del 98”. Tots dos, eren valencians que escrigueren únicament en castellà, tot i que Azorín, nascut a Monòver, s'inicià, com ho féu Blasco, en valencià.
La València d'aquesta època, en paraules de Santiago Rusiñol, una de les figures més representatives de la Renaixença al Principat, i que sovint visità la ciutat, “València
era una ciutat, la de finals de segle, arcaica, pagesa i provincial. No hi havia fàbriques, ni obrers, ni qüestió social, ni massa progrés. Hi havia, en canvi, carros, llauradors, cafés, noctàmbuls i una vida lenta i plàcida”. I, no obstant, és en aquesta mateixa València on tingué lloc una de les manifestacions més populars de més ampla acceptació: les falles. Les falles d‟aleshores (que en poc tenen a veure amb les actuals) estaven constituïdes per un cadafal, als peus del qual hi havia quatre escenes que representaven, seguint el model del sainet costumista de Bernat i Baldoví, una caricatura grollera, sarcàstica i evidentment al·lusiva, a la vida quotidiana de la gent que vivia al mateix barri on s'hi plantava. Així, els carrers esdevingueren protagonistes i alhora escenaris de les farses, del teatre. Les falles assoliren una extraordinària popularitat i, obra del veïnat, del poble pla, no deixaren mai d‟expressar-se en valencià.
Fruit de la puixança econòmica de les primeres denes del nou segle, sorgeix una nova classe, a la seua manera, de nous rics, provinents de la producció i comerç de la taronja. Aquests antics llauradors enriquits per un colp d'inesperada sort, seran el financers cofois que impulsaran la magna Exposició Regional de València del 1909. D'aquesta magna Exposició, un gran muntatge barroc i faller, poques coses es poden dir: es creà l'himne de l'Exposició, que agraïa la seua sort i alhora ofrenava noves glòries a Espanya, i la demostració fefaent que la importància d'aquesta nova classe havia de comptar dins l'estat espanyol que la rebutjava, justament per allò que més aferrissadament defensaven, un provincianisme ben definit i sucursalista. I justament, en aquesta realitat desencoratjadora, es multipliquen les publicacions periòdiques (revistetes, facsímils, fascicles, contes, etc.) com el famós i popular, “El conte del dumenge”, a iniciativa d'una nova fornada d'universitaris que , influïts per la Renaixença, manifesten una decidida vocació de normalitzar la cultura i la literatura amb productes d'una incerta qualitat. Serà, doncs, la Universitat i el seu entorn d'influència, el motor, la locomotora que impulsarà la producció literària en valencià, i d'on sorgiran les noves generacions d'intel·lectuals i escriptors, la majoria fills de la petita burgesia, o nous rics, de la taronja.
Amb l'adveniment de la 2ª República, que escriptors, editors, i intel·lectuals de tota l'àrea lingüística catalana convindran a donar el seu suport incondicional i entusiasta a les Normes ortogràfiques fabrianes, en el document que signaren a Castelló i que, d'ençà de llavors, s'ha anomenat Les Normes de Castelló de 1932. Fins i tot, fou acceptat i signat el document pel mateix pare Fullana, autor d'una gramàtica del
valencià, o de vàries, perquè el seu pensament i convenciment personal oscil·là al llarg de la seua vida, fins el moment en què decidí no contravenir les noves normes. La decidida importància d'aquestes normes i la seua repercussió han estat decisives i han estat capital per a la normalització de la llengua i, sobretot, per al seu ensenyament. Sense una ortografia definida i acceptada, no hi ha ensenyament possible. I sense ensenyament, la llengua arriba a la seua fi.
Durant els primer anys de la dura i repressora postguerra, la llengua, tot i prohibida, perseguida, persistí perquè era el poble qui la mantingué viva, i perquè era també un factor que aglutinava els sectors socials, polítics i fins i tot econòmics d'oposició a la dictadura. Escriptors, intel·lectuals, professors universitaris, foren represaliats, empresonats, pel simple fet d'usar, parlar, escriure, o expressar-se en català, que únicament es tolerava com a simpàtica manifestació del folklore propi.
Durant el franquisme es consolidaren les tertúlies d'escriptors i intel·lectuals valencians; a casa d'algú d'ells, o bé d'amagats en algun café o llibreria. Es posaren en marxa projectes de futur que ajudarien a consolidar la llengua, com ara cursets de gramàtica, noves publicacions periòdiques, o la venda d'0bres i llibres en fascicles setmanals que es finançaven, la seua majoria, per subscripció popular, fins l'aparició d'algunes editorials, potents i decidides. En aquesta llarga època, la literatura valenciana comptà amb nombrosos noms que excel·liren en els diversos gèneres literaris, així com autors que assoliren renom i reconegut prestigi. Recordem alguns d'ells: Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer, Carles Salvador, Xavier Casp, Maria Beneyto, Ernest Martínez Ferrando, Josep Giner i Marco, Germà Colom, i un llarguíssim seguit de personalitats que des de l'exili mantingueren viva la flama de la llengua i la literatura, amb l'abundosa correspondència amb els literats i intel·lectuals de l'interior.
El 1962, amb la publicació per Edicions 62 del primer títol d'aquesta editorial “Nosaltres els valencians”, Joan Fuster traçà ratlla fronterera entre els d'abans (la literatura valenciana de la postguerra, incloent-hi escriptors, gramàtics, editors, i obres) i els d'ara en avant. Aquesta postura, personal, d'un intel·lectual de reconegut
prestigi com Fuster, d'oblidar tota la literatura de postguerra, trencarà la unitat mantinguda per tots els sectors implicats i, propiciarà més tard, durant la transició a la democràcia, un aferrissat posicionament personal entorn al secessionisme lingüístic. Les desavinences entre Fuster i Casp (Xavier Casp, el poeta més aclamat i premiat de la postguerra, fou organitzador d'una de les tertúlies més compromeses i importants d'intel·lectuals que tingué lloc en la clandestinitat de sa casa, a més de ser-ne el creador, junt amb Miquel Adlert, del segell “Editorial Torre”, de vital importància per a la literatura valenciana durant el franquisme), prompte es convertiren en un afer personal, entre tots dos. Més de protagonisme que no personal. Hi havia clares diferències ideològiques i de com s‟havia d‟entendre el fet valencià, que, tot junt, faria impossible que Fuster continuarà assistint a les tertúlies, i que renegarà, a més, de la seua amistat amb Casp. Les raons les podem trobar en el concepte, o projecte, de futur per al País Valencià, després de la fosca nit del franquisme. Si Casp s‟ho mirava des del protagonisme, com a poeta de reconegut prestigi, premiat i celebrat, si bé amb una certa nostàlgia tradicionalista, però fermament arrelat a la terra heretada dels seus ancestres, Fuster, al seu torn, ja havia contactat i mantingut una abundant correspondència amb els intel·lectuals a l‟exili. A més a més, havia posat en marxa nombrosos projectes literaris, i havia cercat, des de l‟ambició personal, les bases sobre les que s‟hauria de construir un nou futur per al País Valencià, dins el marc de la nació catalana. Fuster es constituiria en la referència d‟aquest nou futur, tant si volia com si no, que sí volia. Fet i fet, les diferències eren ja insalvables, no es volien superar, i l‟avenc entre aquestes dues personalitats deixarà la literatura valenciana, d‟ençà de llavors, migpartida en dos sectors irreconciliables, que decidiran el futur, ja en democràcia, tant de la literatura valenciana com de la llengua sumides en un conflicte que encara perdura. L‟afer entre totes dues personalitats es va veure des de la perplexitat per la resta dels assistents, que mai no saberen, ni esbrinaren, què s‟estava coent en el forn. Així ho recordà Enric Valor: “Llavors, els catalans més importants reconegueren la importància i la influència d‟aquesta tertúlia. Ara Casp està en contra, no sé ben bé per què. En aquella època va ser...; coses de la vida, la política, una cosa que enverina l‟altra”. Fuster reuní (curiosament, ara Fuster serà l‟organitzador a sa casa d‟una tertúlia, i serà també el més destacat promotor de nombrosos projectes editorials, revistes, etc.), entorn a la seua personalitat, nombroses figures de la literatura, la universitat, el periodisme, i la política; seleccionà diversos grups d'universitaris avantatjats en les respectives llicenciatures, i promocionà diversos encontres amb intel·lectuals i polítics del Principat i les Illes, que ajudaran a cohesionar l'entitat dels Països Catalans. D'aquesta fornada d'universitaris en podríem destacar alguns noms,
per la seua importància, sense menystenir molts d‟altres: Lluís V. Aracil, Joan F. Mira, Josep Vicent Marqués, Eliseu Climent, etc. Realment, ¿tot plegat era important per a la major part de la societat valenciana, sumida en la grisor homogènia d‟una classe mitjana, pluriocupada per poder passar casa i pagar les lletres que la tenallaven fins l'ofec de l'empobriment? Ja era prou que, amb tot en contra, a tots els carrers de València se sentia parlar la llengua pròpia. Davant la sospita de tot aquell que portara un llibre sota el braç, llegir no es llegia, i si es llegia era d‟amagat, en la clandestinitat de la pròpia casa.
Fets com la crema en efígie de Joan Fuster, les bombes als domicilis de Sánchis Guarner i el mateix Fuster, la mort d'alguns defensors del nacionalisme valencià, com Miquel Grau, les bombes incendiàries en llibreries, l'assalt a la Universitat, la violència pistolera al carrer i una aclaparadora guerra incitada des de les planes de la premsa, marcaran els anys previs a la Transició, que tindrà com a màxim exponent l'anomenada Batalla de València o per València, encara que no fou cap batalla perquè només que en reberen, i de valent, els components d'una de les dos parts en conflicte. La intenció que es pretén és la d'instal·lar en el moll de l‟os de la societat la por. I en bona part, ho aconsegueixen. Les llibreries es neguen a exposar i vendre llibres en català, la premsa torna a amagar els lleus intents d'oferir notícies en valencià, en algunes escoles es veu amb desesperança com els tímids intents de posar en marxa l'ensenyament en valencià són reprimits o censurats ràpidament per la comunitat de pares i mares d'alumnes, que fugen de qualsevol conflicte (la por a una nova guerra civil es troba impressa en els gens generació rere generació. És el gran triomf del franquisme, i dels sectors franquistes que financen i propicien aquest enfrontament. La llengua recula, de nou.
El 1982, tres anys després de ser aprovada la Constitució espanyola, clar exponent del que fou la Transició, és aprovat pels polítics valencians, que silenciaren la veu del poble, l'Estatut (altrament dit “estatutet”, per la seua escassa alçada com gran indefinició). Recordem que l'Estatut fou publicat i repartir a les bústies de totes les cases, arreu el territori valencià, en el valencià ortogràfic sorgit de les normes del Puig (secessionistes). Però el 1983, la Llei d'Ús i ensenyament del valencià serà el revulsiu,
l'aposta que calia, valenta tot i que curta, que posarà les bases i posarà en marxa l'ensenyament del valencià a les escoles; també, i a recer d'aquesta llei, s'impulsarà la creació de la Llei que regularà l'ens de la Ràdio i televisió valencianes, de capital importància per a la normalització i l‟ús del valencià, però fallida per dimissió política i escassa protesta social.
Tot i que escassa i insuficient, l‟aixopluc de la Llei d‟Ús aconseguí que quasi tots els nous Ajuntaments democràtics organitzaren ben prompte Premis literaris, que la normalitat arribarà també al mercat de la venda de llibres, i que es crearen noves indústries editorials valencianes, que propiciaren i capitalitzaren l'esclat d'una allau d'autors que, d'ençà d'aleshores, no ha fet més que créixer. Val la pena de recordar-ne alguns noms: Ferran Torrent, Josep Piera, Vicent Usó, Vicent Alonso, Ferran Cremades, Marc Granell, Pasqual Mas, Isabel-Clara Simó, Maite Coves, Carme Miquel, Josep Lozano, Josep Franco, Joaquim G. Caturla, i tants d'altres. Amb tot i amb això, però, on més s'hi ha avançat, on hi ha hagut l'aparició més important, en nombre i qualitat, ha estat en la literatura infantil i juvenil. La irrupció d'una bona colla d'autors, sorgits la majoria dels mateixos centres d'ensenyament, amb una qualitat literària de molt alt nivell, han estat traduïts a altres llengües, assolint un prestigi reconegut dins i també fora del nostre país. Val la pena de recordar-ne alguns noms: Maria Jesús Bolta, Mercé Viana, Enric Lluch, Joan Pla, Vicent Marçà, Alan Greus, Francesc J. Bodí, i una llarguíssima corrua més. Mai com fins ara hem tingut els valencians un accés tan a l'abast i en la nostra llengua de la literatura, la de casa nostra i la de fora. Mai com ara hem tingut un percentatge tan alt de potencials lectors. Però els índex que revelen les enquestes de lectura són tossuts: en aquests moments, som la cua, en nombre de lectors, de tot l‟Estat espanyol. El drama no és que la nostra gent no llija en català, és que no llig tampoc en castellà. El sentit majoritari de la societat valenciana és el passar de la lectura, d‟ignorar-la, mentre el Govern de la Generalitat se les empesca per mantenir-la sota mínims, minoritzada.
La literatura valenciana actual, bé referida especialment a la comarca de l'Horta Sud, bé a qualsevol altra comarca del País Valencià, frueix de l'esclat i l'èxit que assolí durant els huitanta. Es tracta d'una bona pila d'autors de prestigi, reconeguts, amb una obra consolidada i de qualitat, que mantenen una expectativa envers les noves generacions que s'hi incorporen, alhora que exerceixen un mestratge més que evident i
raonable. També resulta del tot evident, que una mínima part de tots aquests autors viuen de la seua obra, compartint l'escriptura en els quefers d'altres experiències professionals, poc o gens literàries. Socialment, i pel que respecta a les llistes de les enquestes fetes al voltant dels autors més coneguts pels lectors valencians, el més conegut, amb abassegadora diferència sobre la resta és Vicent Blasco Ibáñez, escriptor valencià, com hem vist abans, pertanyent a la literatura castellana. Els primer autors valencians de literatura catalana no n'apareixeran fins ben passades les 100 referències. Per descomptat, el primer dels valencians és Enric Valor, per més que merescut mèrits propis, també –cal reflexionar-hi- si no és per les nombroses referències a la seua persona i al seu nom amb què s'anomenen la majoria de Biblioteques Públiques, així com centres d'ensenyament, etc.
A la comarca de l'Horta –l'Horta Sud i l'Horta Nord-, però especialment l'Horta Sud, es troba sumida (per a bé o per a mal) en allò que Fuster anomenà el “hinterland” del cap i casal, és a dir, l'àrea d'influència més propera a la ciutat de València, amb la qual conforma la seua àrea metropolitana. Per tant, la subcomarca es troba, ara mateix, dins el sector que administra, controla i instrumentalitza la política exercida des del Govern municipal de València, des de la Diputació Provincial i, sobretot, des de la Generalitat. Pensem que les institucions valencianes són les que s‟encarreguen d‟administrar la cultura oficial del País Valencià. Aquesta influència, gens afalagadora, però si alienadora i despersonalitzadora (la ciutat de València va renunciar fa ja molt de temps a ser el cap i casal del seu país), exerceix, sens dubte, una forta pressió en els escriptors i en la creació literària de l‟Horta Sud. Aquesta mala influencia serà rebutjada per la majoria d‟escriptors que, compromesos amb la societat valenciana, es veuran obligats a escriure sobre aquells trets o fets històrics, documentats, o païts per la ficció, que ens defineixen com a poble. També, des de l‟exercici memorístic que recordarà el passat més immediat. Reeixides novel·les, com Els treballs perduts, de Joan F. Mira (narració delirant que es proposa reconstruir la història de la ciutat de València de la mà del seu protagonista), Temps de fang, d‟Albert Hernàndez –premi de la crítica com la millor novel·la de la postguerra valenciana-, Gràcies per la propina , de Ferran Torrent (que en clau autobiogràfica, ens descriu amb ironia la vida al poble de Sedaví, durant els anys 60), El camí de les bardisses, de Rafael Escobar (una mirada amable a la infantesa de l‟autor, aquell Manises dels 50), La vida en l’abisme, del Ferran Torrent, també (un viatge a la València fosca de les timbes de joc dels 70, com a metàfora de la vida), la recent i sorprenent El santíssim Crist de l’Esglai, de Marià Ferrer (que en clau d‟humor ens conta un seguit d‟històries sobre el món de la mar,
ambientades al barri del Cabanyal), -, o l‟esplèndida Purgatori, també de Joan F. Mira (viatge al·lucinant al Purgatori dantesc en què ha esdevingut el País Valencià, i la comarca de l‟Horta en particular, transformat pels efectes de l‟especulació urbanística que ha acabat amb les estructures urbanes i socials que cohesionaven una manera de ser dels valencians d‟aquesta comarca). Són tan sols uns pocs exemples d‟un cert revisionisme amb què, a través de la memòria (on cal remarcar i agrair el magnífic treball del nostre escriptor de referència Amador Grinyó), amb què, anava dient, poder arribar a comprendre un passat molt proper, un ahir, amb què encarar els reptes d‟un futur, un demà, que ja truca a la porta.
I, malgrat la decebedora i trista realitat imposada, la nostra comarca –una de les més densament poblades del nostre país i de la resta d‟Europa-, gaudeix proporcionalment d'una gran quantitat d'autors, reconeguts, de prestigi, consolidats, llegits, i que encara ens poden donar molt més. A tall d'exemple en podem citar, Amador Grinyó, Albert Hernàndez i Xulvi, Ramon Ramon, Ramon Guillem, Pasqual Alapont, Mercé Viana, Carme Miquel, Arantxa Bea, Maria Beneyto, Marc Granell, Vicent Alonso, Lluís Alpera, Joan Navarro, Toni Mollà, Rafael Escobar, Lluís Roda, etc. Tots ell, autors que han renovat la narrativa i poesia, el teatre i l'assaig, en català, amb la seua expressivitat, sonoritat, i classicisme valencià, enfront d'un cansament, encartonament i empobriment del català del Principat, exceptuant-ne honroses però escasses excepcions.
I arribem a la fi d'aquestes reflexions escrites a raja-ploma. La societat valenciana que llig, els lectors, són la clau de tota aquesta problemàtica. A hores d'ara, i d'acord amb les enquestes, les dones són les que més lligen, el 56%, contra el 51% dels homes. Si atenem als sectors per edat, els qui més llegeixen són els compresos entre els 26 i els 51 anys. El percentatge, però, va davallant fins els majors de 60 anys. Segons l'administració valenciana, aquest efecte ha estat produït per impediments i malalties òptics, i que, per tractar de solucionar-ho va regalar llibres amb un cos de lletra per damunt del 14, i així fer créixer l'índex de lectura. Però és mentida. No hi ha hagut cap augment de lectura entre els majors de 60 anys; ans al contrari, la davallada està arribant
per sota la línia de flotació. Tot i això, tenint en compte que els llibres que s'editaren amb lletra del 14 ho eren en castellà. N'hi ha encara una altra evidència. Menys del 10% de suposats lectors tenen biblioteca pròpia a casa –entenent per biblioteca pròpia un gruix d'uns 100 llibres, aproximadament. Així, i malauradament, el nivell cultural d'una família és –seguint el model d'enquestes- inversament proporcional al tamany del televisor, el nombre de televisors a casa, i la permanència com a espectadors passius davant la televisió, estimat entre les 5 i 6 hores diàries, l'índex més elevat d'Europa i d'Amèrica del Nord.
La realitat no és gens fàcil ni afalagadora. El prestigi social i politicoinstitucional de la tasca creativa, com a ressort de transmissió d'idees, cultura o motor de canvi social no està gens reconeguda. El futur l'hem de fer entre tots, sense exclusió. Mentrimentres, però, cal tornar a recordar les paraules amb què encapçalava aquesta intervenció: mentre la Generalitat valenciana dóna l'esquena a la cultura i la literatura valenciana, la societat la ignora, però se sent orgullosa de la seua mediocritat. Per concloure, i citant les paraules de Fuster, nosaltres sí que estem compromesos amb la nostra llengua, el nostre país, perquè ens hi juguem el nostre futur. Per això hem de seguir treballant i fent coses, perquè al cap i a la fi, serà el fruit d'aquest treball allò que en quedarà; serà el nostre llegat per a les generacions que vinguen.
I acabe. Hem de ser inconformistes amb les paraules, i acabarem sent inconformistes també amb els fets. Aquesta actitud és una forma de llibertat. I la llibertat no admet cap conformisme. Viure en societat és acceptar un seguit de conformismes i submissions. L‟allau d‟informació, imatges, referències i codis que propaguen els mitjans de comunicació, ofereix, sens dubte una extraordinària possibilitat d‟enriquiment personal, un ampli ventall de possibilitats, punts de vista i llibertat. Però, els interessos econòmics i polítics que els dominen i orienten, pot fer que la nostra intel·ligència s‟esvare, s‟embosse i s‟aliene. I això està passan ja ara mateix.
