honorífic, porta implícit un cerimonial acompanyat d’emocions i sentiments especials,
tant per a qui rep l’honor com per a aquells que participem en la cerimònia. En el cas de
Ramon Pelegero, aquestes emocions i sentiments tenen un sentit especial, ja que
representen un retrobament de l’homenatjat amb la seua universitat i amb amistats que
van ser i que s’han mantingut, a pesar de la distància i dels silencis. Potser alguns de
vostès s’han preguntat per què la laudatio de Raimon la fa un catedràtic de Botànica i
no un filòleg. Sobre Raimon ja han escrit i opinat filòlegs, historiadors, poetes,
periodistes i músics, per això aquesta vegada qui els en parla ho fa per motius d’amistat
i sentiments viscuts i retrobats. En la meua laudatio es barregen records i sentiments
que s’han mantingut vius, perquè la lleialtat als amics m’ha fet ser fidel seguidor de la
trajectòria i de l’obra de Raimon, a través dels poemes del qual he tractat de reviure
vivències i sensacions d’amistat, de país, de pau, d’amor o de natura. Tampoc puc
oblidar en aquest acte el meu compromís institucional, per aquesta raó és per mi un
honor fer aquesta laudatio, perquè significa donar la benvinguda a aquesta casa a un
vell amic, casa que a més va ser la seua i que és la meua, i a la qual de nou torna, perquè
Per a entendre Pelegero, la seua trajectòria i la seua obra, a banda dels seus orígens
humils de Xàtiva, cal situar-lo en el context d’una època. La meua amistat amb ell es
remunta als anys cinquanta, aquells anys en què ell ve de Xàtiva a la Universitat de
València a estudiar filosofia i jo vinc de Carcaixent a cursar-hi el selectiu. Tots dos
teníem un escenari previ comú: l’institut Josep de Ribera de Xàtiva, on vam cursar el
batxillerat, situat en un vell i noble casalot, a la part vella de la ciutat, amb una font al
seu pati d’ambient claustral, amb un permanent rajolí d’aigua, el so del qual se’ns ficava
al cap de forma suau i enutjosa, sempre relacionat amb exàmens finals. Era, a més a
més, un reducte de professors depurats, com Pérez Contel i Bolinches, companys de
Renau, Belda o La Calle, dels quals tantes coses vam aprendre. La universitat que
trobem en aquella època era, com fa pocs dies descrivia en aquest mateix lloc Vicent
Montes, en la veu del seu fill Luis, «desarrelada, burocràtica i insignificant». Sens dubte
era així, però alguna cosa s’havia començat a moure al final dels 50. Al principi de la
dècada havia mort el rector Rodríguez Fornos, fet que va causar una profunda
commoció, tant en la Universitat com en la societat. Es va nomenar un nou rector –
aleshores els rectors eren nomenats, no elegits–, i aquest va ser Corts Grau, catedràtic
de Dret Natural i Filosofia del Dret. A la Facultat de Lletres es creava la Secció de
Filosofia, l’Escola de Magisteri a Montolivet, el Club Universitari del SEU al carrer de
les Comèdies i la llar del SEU a Mossèn Femades 10, on Pelejero i jo, amb el meu
germà Pedro i altres amics, compartiríem tants dinars per 10 pessetes, amb dret a repetir
el primer plat. El Club Universitari, creat en el 54, va ser un lloc on es va començar,
dins de la foscor de l’època, a respirar un poc d’aire fresc, mitjançant tertúlies,
exposicions i representacions teatrals que es realitzaven al soterrani del club. Hi
caminaven Lola Cordón, Pedro del Río, José María Morera, Sanchis Sinisterra o Toni
Abad. Morera s’inventaria la revista Claustro, on van col•laborar Joan Fuster i Gil
Albert i en la qual no van faltar els dibuixos de Michavila, Cámara o Nessio.
Dins d’aquell panorama gris, algunes dèbils llums apareixien com a lluernes en la nit.
Proliferaven les tertúlies, més o menys clandestines, en bars i en domicilis com els de
Ximo Muñoz Peirats, Ignacio Duato, Rafa Dasí o Attard; alguns d’ells anirien a Munic
al famós contuberni i rebrien a casa seua Satrústegui o Álvarez de Miranda, entre altres.
Les obres d’autors d’avantguarda com Brecht, Sartre, etc., es podien trobar a la rebotiga
de la llibreria Rigalt, a Fèlix Pizcueta, gràcies al bon quefer de Pepe Pont.
Ramon Pelegero va irrompre en aquest ambient amb força, perquè trencava amb el
model de jove universitari de l’època. La seua imatge era –no sé si proposant-s’ho o no–
d’intel•lectual francès; el seu aspecte era diferent: cabells rossos, amb un serrell que li
queia indolent sobre el front, camises negres, a vegades amb mocador al coll, i el seu
inseparable jersei, que recorde de tons indefinits, entre groc i verdós, i sobretot una
mirada lànguida i una miqueta trista, que inspirava tendresa i motivava entrega i amistat
immediatament. Pele vivia de pensió; jo, amb el meu germà Pedro, que estudiava
medicina, a casa dels meus avis a la plaça de Cisneros, on avui hi ha l’institut López
Piñero. Tots dos parlàvem valencià, ell el de la Costera, jo el de la Ribera; dinàvem a
Mossèn Femades, ens fèiem alguna cervesa a Los Pajaritos i de tant en tant, els
meravellosos entrepans de blanc i negre de Casa Amorós. Però sobretot recorde caminar
per la ciutat en una peripatètica i deliciosa tertúlia de carrer, en què parlàvem de tot,
teatre, poesia, literatura, etc. Pele ens va ensenyar, almenys a mi, a descobrir Sartre,
Brecht i Lorca. Fins i tot va actuar als soterranis del club universitari en alguna obra
teatral, no recorde ara si de Brecht o de Lorca, que degué muntar Morera. El vaig veure
interpretar tan bé, que sempre vaig pensar que la seua vocació era el teatre.
Els qui érem de Ciències i fèiem selectiu a l’antiga facultat de Químiques, on s’ubica
l’actual rectorat, ens agradava anar a la Nau, on estudiaven els de Dret i sobretot les de
Filosofia. Blasco Ibáñez, aleshores el passeig de València al Mar, era en aquella època
un campus desemparat, pràcticament només amb la facultat de Químiques, ja que els de
Medicina repartien el temps entre la nova facultat de Blasco Ibáñez, on cursaven les
disciplines preclíniques, mentre que per a les clíniques es traslladaven a l’impressionant
casalot de l’antiga facultat i hospital al carrer Guillem de Castro, avui desaparegut. A la
Nau hi havia ambient: estudiants, professors, bidells, visitants, etc., s’entremesclaven en
una atmosfera sana i dinàmica, no sé si hi va influir l’arribada de catedràtics com Reglà,
Dolç o Terradell. Allà es van forjar sòlides amistats i també amors, aquests més dèbils
que aquelles. Érem assidus al col•legi major La Asunción, aleshores al carrer de Sanchis
Sivera, on també hi havia alguna tertúlia, alguna representació, i actuacions d’un cor.
Però la vertadera raó de les nostres visites al col•legi major eren les nostres amigues,
d’algunes de les quals estàvem enamorats. Allà hi havia Amparo Catalá, Carmen
Castrillo, Amparo Gil, Encarna Ramos, Lourdes Igual, entre altres, i Milagros Gil-
Mascarell, que seria professora d’aquesta universitat i que malauradament ens va deixar
de forma prematura fa uns quants anys. Algunes d’elles, com ha dit un altre bon amic,
Julián García Candau, eren amigues fortes dels 59, jo diria que més que amigues:
amors!
Quan estàvem junts a València i Pele va acabar el primer curs, ja tenia guitarra i hi va
començar a cantar les Fulles mortes de Prévert; però un altre amic, Juan Pinés, que
sabia anglès perquè havia estat a Topeka, Kansas, cantava cançons dels Platers en versió
original, amb gran admiració per la nostra part i sobretot per la de Amparo Gil,
aleshores nóvia de Pinés. Després vindria allò de la moto del amic asturià Andrés Mori i
Al vent, que alguns tindríem la sort d’escoltar nombroses vegades en grup reduït, entre
amics; una de les vegades, inoblidable, a la platja d’Oliva. Sobre aquesta cançó s’han
escrit milers d’opinions, però jo sempre he pensat que aquesta primera cançó va ser un
cant a la vida, una cançó plena de vida, un crit a la vida. Una cançó de llibertat en sentir
sobre la seua cara, sobre el cos, sobre les mans, l’assot del vent, i aquesta sensació de
llibertat que transmet en:
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
al vent del món
buscant la llum,
buscant la pau
també un toc místic,
buscant a Déu,
buscant la llum
Però de totes les maneres, amb la força que es canta, amb el crit aborronador de cara al
vent, buscant la pau i la llum del món, és lògic que Al vent es convertira en la primera
d’una sèrie de cançons dramàtiques contra la dictadura, la repressió i l’obscurantisme.
Era sens dubte un crit col•lectiu cap a la llibertat en què tots els joves ens identificàvem;
i també un crit que assimilàvem els joves que no havíem fet la guerra, però que en
patíem les conseqüències: de xiquets, bullit, moniato i coca de dacsa, i per a berenar, pa
amb oli i sal, i això cada dia. D’adolescents començàvem a notar el silenci i la repressió;
recorde el gest dels majors amb el dit als llavis per indicar-nos silenci quan es feia una
pregunta comprometedora, i finalment, ja de joves, la sensació d’ofec insuportable
davant la falta de llibertat. El mateix Pele ho descrivia:
malalties, morts, enterraments,
metges, capellans,
el menjar just per matar la fam,
al carrer la pols,
si plovia fang.
Per això el crit d’Al vent va ser ràpidament assimilat pels joves que, a través de la força
de la seua lletra senzilla i demolidora, començaven a veure la llum al final del túnel. Es
tancava una dècada de la qual Vicent Ventura va dir: «En els 50 va començar a veure’s
el final del túnel; el pitjor és que tardàrem a arribar a la llum més que no pensàvem.
Però és l’enlairament d’una nova generació que no havia fet la guerra i per això va
propiciar una curiositat més gran». S’acabava la dècada del no-res. Raimon la tancava
amb la composició Al vent i jo marxaria a Madrid. Així s’iniciava la nostra separació, ja
que ell es va quedar a València, on acabaria la carrera, i posteriorment va emigrar a
Barcelona, on consumaria la carrera de poeta cantor.
En el 62 jo no vivia a València, però en seguia els esdeveniments. Venia ací per
vacances i en una d’aquestes vaig comprar i vaig llegir Nosaltres els valencians de
Fuster, que em va impactar i ens va obrir els ulls a tants valencians, alhora que va
provocar les reaccions més adverses entre la dreta més salvatge de l’època, incapaç de
comprendre res del que es deia en aquelles pàgines magistrals. Igual que El País
Valencià, llibres que ens ajudaven a comprendre la realitat d’un país la imatge del qual,
distorsionada, tòpica i irreal, s’entestava a mostrar-nos l’oficialitat del moment. Alguns
anys més tard Fuster em dedicaria un xicotet gran llibre Destinat (sobretot) a
valencians, que conserve amb gran afecte.
Vaig tenir notícies del recital de Pele en aquell temple de la llibertat que era Casa Pedro,
amb el seu propietari Juan Marco i Vicent Ventura animant les tertúlies de Juanjo
Estellés, Elías Martínez, el mateix Ventura, Fuster i el jove José María Morera. Aquella
nit del 62, a Casa Pedro, el jove poeta va impactar l’auditori. Fuster el va escoltar cantar
i impressionat escriuria:
Certament aquell vespre pensàrem que havíem guanyat una petita batalla. «Petita»,
però. Com en guanyem una cada cop que es publica un bon llibre de poemes, una
monografia solvent, una narració discreta: victòries de «cultura». En el cas del Pele
n’obteníem una altra de mís profunda: de poble. No ho sabíem, i aquell noi de la
guitarra equivalia a un do providencial, a una xamba generosa, a haver tret la rifa. Per
la llengua.
En la distància m’arribaven notícies de Pele, que ja es deia Raimon, nom que va
inventar Eliseu Climent, i jo comprava els seus discos, que començaven a eixir. Però per
a mi el més important és que amb aquelles cançons vaig descobrir poemes senzills i
magnífics. No em va estranyar gens: a Pele li agradava escriure i ho feia molt bé, i de
tant en tant el que escrivia eren poemes. Sempre vaig tenir d’ell el concepte de poeta, i
no solament jo, també Fuster deia «és un poeta que canta els seus poemes». Més
encara, i també en boca de Fuster: «la cançó de Raimon es va convertir en un vehicle
expressiu de poesia». M’impressionaven les lletres de Som en el 61, La pedra en el 62,
A colps en el 62, Diguem no en el 63, Cantarem la vida, D’un temps, d’un país, etc.
Eren poemes amb força i amb una tremenda càrrega política, mancats ja de mística, que
van colpejar fortament, no solament en els joves inquiets de l’època, sinó també les
consciències d’aquella societat adormida. Van fer reflexionar i pensar molta gent.
La repressió contínua i els esdeveniments escandalosos se succeïen. Revoltes
estudiantils en el 65, repressió violenta i expedient i expulsió de la universitat
d’Aranguren, García Calvo i Tierno Galván.
A l’agost del 66 Pele es casa amb Annalisa, a qui jo coneixeria en una visita que em van
fer a Carcaixent; casualment aleshores jo em trobava al llit, malalt... de grip?, no ho
recorde bé. Ens veuríem al maig del 68, al famós concert d’Econòmiques de la
Complutense. Jo, amb alguns amics, em trobava entre aquells 6.000 espectadors,
presumint d’amistat amb el poeta cantant. Després del concert compartiríem una estona
de conversa al deganat de la facultat. Aquell concert va marcar un abans i un després en
la universitat madrilenya i va ser el comentari al campus durant molt de temps; va
representar, com s’ha dit moltes vegades, la nostra aportació al maig del 68. L’impacte
del concert va ser gran i molt comentat en tot el campus; en una universitat
castellanoparlant, tothom taral•larejava aquelles cançons en català i molts es
preguntaven com s’havia pogut realitzar. El mateix Raimon diria a El País: «Va
irrompre una generació que no va viure la guerra i tenia menys por, i encara que la
repressió era forta, pesava més l’ànsia de llibertat». I d’aquell concert també va dir:
per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures
i qui ha sentit la llibertat
té mes forces per viure
En aquells anys, els joves universitaris estàvem preocupats pels esdeveniments
nacionals, però també hi havia un fet internacional que ens indignava. Els Estats Units
havien iniciat una política expansionista i d’ingerència internacional, i estaven ficats de
ple en una terrible guerra, la del Vietnam, en la qual eren massacrats joves d’un bàndol i
de l’altre, es bombardejava amb napalm i es mataven civils. Una guerra que suscitava la
repulsa del jovent d’arreu del món, d’intel•lectuals i artistes, entre ells cantants com Bob
Dylan, que aconseguiria l’apoteosi en la cançó de protesta Blowing in the wind, amb
aquelles esfereïdores preguntes:
Quant temps han de volar les bales de canó
abans que siguen prohibides per sempre?
La resposta, amic meu, està bufant en el vent
La resposta està bufant en el vent.
Quants morts hauran de passar fins que se sàpiga
que molta gent ha mort?
La resposta, amic meu, està bufant en el vent
La resposta està bufant en el vent
També Joan Baez, Judy Collins, Woody Guthrie o Pete Seeger i Joe MacDonald, que va
escriure I feel I’m fixing to die Rag (Estic preparat per a morir) contra la guerra. Amb
les seues lletres ens hi identificàvem, però nosaltres ací teníem Pele, que, amb el nom de
Raimon, cantava ja per tot el món amb el mateix crit aborronador que ho havia fet en la
moto de Morin, a la platja d’Oliva, a un reduït grup d’amics, a Casa Pedro o a
l’Olympia de París, als Estats Units o al Japó. Havia escrit cançons tan memorables com
Jo vinc d’un silenci, Sobre la pau, Contra la por, i aquella impressionant De nit a casa,
junts, que posava de manifest el drama, relatant la intimitat i la por a les cases tot
esperant l’arribada de la policia durant l’estat d’excepció decretat el 69. Una vegada
més la por! Era tal la força i el sentit dels poemes cantats per Pele, que van fer exclamar
a Pete Seeger: «Raimon diu amb una gran economia de paraules el que altra gent
explica en llibres sencers. Tots en poden aprendre molt, d’ell». Irwin Silver, intel•lectual
nord-americà preocupat per la guerra del Vietnam, diria: «La cançó Sobre la pau és
extraordinària. Els nord-americans haurien d’haver escrit una cançó com aquesta
durant la guerra del Vietnam, però no van ser capaços de fer-ho».
La seua vocació de poeta la manifesta també quan va pren la poesia dels altres i la fa
seua abocant-la en les seues cançons, i el més important és que les fa arribar al públic, a
qui dóna a conèixer personatges difícils com Espriu, Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi,
Timoneda, etc., personatges inabastables per al gran públic en aquells moments. De
primer s’atreveix amb Espriu, que es convertirà en el seu poeta, i ens donarà a conèixer
composicions meravelloses com He mirat aquesta terra, on un s’identifica amb la
descripció de l’eixida i la posta del sol, amb el capvespre, amb el vent, amb tot el que
s’hi descriu. O l’Inici del càntic en el temple, amb aquells vibrants «Ara digueu»:
Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.»
Ara digueu: «Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble.»
De manera meravellosa penetra en un personatge tan complex com Ausiàs Marc, i el
seu difícil català medieval pren força en la veu i en la música de Raimon que, sense ser
un polifonista del Renaixement, posa el seu cant actual i modern a uns textos difícils
que no s’havien fet per ser cantats. Mentre a França els cantants musicaven Aragon,
Verlaine o Rimbaud, ací Raimon ho feia amb Ausiàs, Jordi de Sant Jordi, Timoneda o
Espriu. Així coneixeríem i recitaríem poemes com «Veles e vents» de Marc:
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Poema que amb sabor a sal del Mediterrani faria dissipar a Pele els dubtes sobre
l’acceptació que tindria el fet de musicar els poetes catalans dels segles XV i XVI, i que,
segons ell mateix, ja tenien prou força sense necessitat de ser musicats.
Però Raimon no és monotemàtic en la seua poesia. Si analitzem els seus poemes
musicats hi trobarem rebel•lia, protesta, intimitat, soledat, adolescència, amor, amistat,
paisatges, ecologia, etc. Ell mateix, en el seu Entre la nota i el so, reconeixerà la seua
pluralitat:
el meu cant vol ser plural.
Amb perfum del món dels altres,
vénen les cançons a casa.
He repassat les seues lletres i cançons i hi he trobat de tot i m’hi he delectat. I encara
que el mateix autor declarara en els seixanta que no es motiva amb els ocells ni amb les
flors, aquesta afirmació es contradeia amb la seua sensibilitat poètica. He indagat en els
seus poemes i en molts he trobat magnífiques descripcions de paisatges de la terra que
ell coneix tan bé, fins i tot fa el que avui s’anomena «ecologia del paisatge». La seua
sensibilitat davant la natura, la posa de manifest en el seu conegut Al meu país la pluja:
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa.
Si plou poc, és la sequera.
Si plou massa, és la catàstrofe.
O en aquell entranyable cant a la tardor:
Octubre dolç encenia colors
que lentament escampava a l’atzar
Bedolls, llorers, oms i faigs, castanyers
rebien lleus grocs, verds, ocres, vermells.
Un vent petit feia moure el fullam,
un so suau omplia l’aire clar,
L’amor és una altra constant en la poesia de Raimon. Entranyables poemes d’amor, amb
la presència constant d’Annalisa; poemes d’amor que contrasten amb la duresa i el
dramatisme expressat en Diguem no, de la de lluita de Cançó del remordiment o de la
decepció relatada en Fou un infant. Alegria vibrant i dramàtica expressada en En tu
estime el món:
I sé que en tu és més fort el dolor
i més intensa l’alegria de viure,
i és en tu on creix la vida
i és en tu on em sent lliure.
En tu estimaria fins i tot
l’absurda vinguda de la mort,
Fins i tot els ocells, que tan poc li interessen en els anys seixanta, entren amb força en la
seua poesia dels vuitanta i celebren amb alegria les seues paraules d’amor, com queda
patent en Al meu cervell que desconec:
al meu cos tot, véns somrient
i em dius t´estime al mateix
moment que jo et dic t’estime.
És un instant que ens fa més lliures
i en què tots els ocells del món,
de sobte, es posen a volar.
I l’amistat és un altre dels temes recurrents en la poesia de Ramon Pelegero. Hi està
present des dels records de la seua infància, quan recorda els amics amb qui camina per
Xàtiva en Molt lluny:
Les nits que ens passavem
caminant, amics,
pels carrers de Xàtiva.
Parlàvem de tot,
i del bé i del mal.
Amb poques coses clares:
la incertesa del futur,
l’avidesa d’uns infants.
Tornarà a l’amistat en els poemes dedicats a Alfaro, a Miró, a l’amic d’Euskadi.
En fi, podríem continuar analitzant la poesia de Ramon Pelegero, de Raimon, i buscar-hi
temes que sens dubte ens farien vibrar d’emoció, però la limitació de temps que
m’imposa el protocol d’aquest acte no m’ho permet. Per això recomane, no sols escoltar
Raimon, sinó també llegir-lo i rellegir-lo. Estic segur que descobriran un personatge que
creien conèixer i sentiran noves sensacions a través de la seua obra. Això no obstant,
veuran que en la seua trajectòria no hi ha canvis: hi ha un fil conductor que va des del
primer crit d’Al vent fins als més recents de Punxa de temps (2008) o He passejat per
València sol (2009), en què parla del temps passat i, de nou, de la infància perduda. I
aquest fil conductor no és altra cosa que l’honestedat, la humilitat, la lluita per la
llibertat i la justícia, i la sinceritat en totes les seues manifestacions. Salvador Espriu ja
va predir aquestes qualitats dient d’ell:
És un home de veu no gens esvalotada, curós del llenguatge, sense un bri d’afectació,
mesurat, discret, sobri en el gest, ni una mica complaent amb la seva aurèola, civilitzat,
carregat de seny, un do que passa inadvertit per la seva raresa, en els nostres respectius
països, a vessar de ximples.
Magnífic rector, la universitat honra avui Ramon Pelegero, Raimon, pels seus mèrits
com a lluitador per les llibertats, pel seu compromís amb el país, per la seua trajectòria
intel•lectual, pels seus mèrits com a artista, per la seua vida plena de grandesa, humilitat
i honestedat. Però aquesta medalla va més enllà de Raimon; és també un homenatge a
tots aquells que van anar «al vent», encara que el vent bufara en contra seu, als que van
veure «la por ser llei per a tots», a tots els que van fer les seues vides «a colps», a tots
els que «no creuen en les pistoles», als que vénen d’«un silenci antic i molt llarg», i
finalment, a aquells que, si bé per a alguns ja és tard, han pogut «cantar la vida», cantar
la nostra vida, de poble que no vol morir, a aquells que han guanyat l’esperança,
l’esperança de viure, lliures i en pau.
