Article intresant sobre el pasat i el present de la politica al Pais Valencia

Levante emv.com

Jesús Puig Noguera: ´Es absurdo mantener la barrera del 5% y dejar a 100.000 votantes nacionalistas fuera de las Corts´

Jesús Puig Noguera fue el primer alcalde nacionalista de la Comunitat Valenciana. Fundador y primer presidente del Partido Nacionalista del País Valenciano (PNPV), llegó a la alcaldía de su pueblo, la Font d'en Carròs, tras ganarle las elecciones del 3 de abril de 1979 por 63 votos a la UCD. Era presidente del equipo de fútbol local y había militado en el PCPV en la clandestinidad.
RAFEL MONTANER VALENCIA "Para ser histórico no hay nada más que hacer que dejar pasar los años", bromea Jesús Puig Noguera, inspector de la Conselleria de Educación y profesor de Psicología de la Universitat de València en excedencia. Pero Puig Noguera ha hecho algo más que sentarse a ver pasar el tiempo en la historia de la Transición en la Comunitat Valenciana, ya que se convirtió en el primer alcalde nacionalista tras ganar las elecciones municipales del 3 de abril de 1979 en su pueblo natal, la Font d'en Carrós.
Fundador y primer presidente del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV), se impuso por 63 votos de diferencia a la UCD en las primeras elecciones locales tras la dictadura. Su triunfo le permitió mantener una vara de mando que había asumido después de la muerte de Franco, cuando impulsó en el clandestino Partit Comunista del País Valencià (PCPV) la opción de aprovechar las grietas que se abrían en un régimen en hundimiento para entrar en los ayuntamientos. Así, que conquistó la alcaldía desde la presidencia del club de fútbol de la Font, tras cuyas siglas había forjado un grupo de presión.
En agosto de 1978 fundó el PNPV, un partido que se presentó en sociedad el 6 de noviembre con la promesa de realizar "una política valenciana desde y para el País Valenciano, con una ideología de centro-izquierda abierta tanto a sectores democristianos como socialistas que rebajen su marxismo".
La utopía "interclasista" del PNPV, liderada por Puig y el liberal Francesc de Paula Burguera, diputado de la UCD en el Congreso que se había pasado al Grupo Mixto tras el bloqueo al avance del autogobierno por parte de su partido, aspiraba a ocupar el espacio del nacionalismo valenciano que se había quedado huérfano tras la fusión del PSPV de Alfons Cucó y Vicent Soler con el PSOE.
Sin embargo, el "pegamento" del nacionalismo que unía a gente de procedencia tan heterogénea como los liberales Burguera y José Cabanes o Vicent Pons (PSPV) y el propio Puig (PCPV), no fue suficiente y su sueño de ser "el partido cuña para cubrir el vacío político existente en el ámbito valenciano entre el PSOE y la UCD", que ya azuzaba la Batalla de Valencia. Se estrelló en las elecciones generales del 1 de marzo de 1979. La candidatura liderada por Burguera y Puig Noguera no obtuvo ningún escaño. "No teníamos infraestructura de partido e hicimos lo que pudimos. Además, el "magma" valenciano tampoco es que diera para mucho más", lamenta.

La clandestinidad
""Taxista" del Comité Central"
"Dicen que nada sucede por casualidad. Sin embargo algo de casualidad hubo cuando entablé amistad con un paisano que pertenecía al Comité Central del PC y que vivió el exilio en Francia. Empecé llevándole en mi coche a las reuniones y acabé colaborando en la revista "Cal dir" del PCPV".

Alcalde "comunista"
"De la presidencia del club de fútbol pasé al ayuntamiento"
"Yo siempre digo que si Newton no hubiera estado en el huerto cuando cayó la manzana, hubiéramos tardado mucho más en descubrir la ley de la gravedad. Pues bien, mediados los setenta se abrió un pequeño resquicio en los ayuntamientos y me metí en ese huerto. Abogué en el PCPV por introducirnos en ayuntamientos igual que, años atrás, sindicalistas de CC OO se habían infiltrado en el aparato sindical del franquismo, con el riesgo inherente que tantos pagaron. Y como el mundo es lo más parecido a un mercado donde el secreto está en captar el interés de los demás, "vendí" mi gestión como presidente del club de fútbol local. Y del club al ayuntamiento. Muerto Franco, alcanzar la alcaldía no fue tan difícil ni la cosa tuvo mérito".

El camino autonómico
"Renuncié a la alcaldía al vetarse el acceso a la autonomía plena"
"Tuve sonados enfrentamientos tanto con el presidente de la Diputación como con el gobernador civil. Con este tuve un rifirrafe con amplio eco en los medios: Presenté la dimisión por vetarse al País Valenciano el acceso a la autonomía plena vía artículo 151 de la Constitución; y no la aceptó porque, según él, estaba "redactada en catalán". Así que cuando más adelante dimití para presentarme a las elecciones de 1979 opté por redactarla en castellano viejo. Y no tuvo más remedio que admitirla, claro".

Constitución del PNPV
"Éramos una mezcla explosiva"
"Fue fruto de dos factores que se conjugaron de forma fortuita. Al agravio ya citado que impedía la autonomía plena se unió la fusión del PSPV en el PSOE que provocó un vacío nacionalista. Y ya se sabe que en política los vacíos no existen. Espacio que no ocupas, te lo ocupan. Esto hizo confluir en un mismo proyecto político a gente de procedencia muy diversa: de Unió Democrática, Partido Liberal, UCD, PSPV y PCPV, como yo mismo. Una mezcla explosiva".

Municipales de 1979
"El nacionalismo fracasó"
"Satisfacción en lo personal, al lograr la alcaldía, y frustración como presidente del PNPV: Era el único alcalde nacionalista de todo el País Valenciano. Conseguimos concejales en varios municipios, pero en términos generales el nacionalismo fracasó".

Alcalde valencianista
"Mi pueblo fue el primero en recuperar su nombre valenciano"
"Destacaría dos hechos: La valencianización del nombre del pueblo: La Font d'en Carròs fue el primer pueblo del País Valenciano que adecuaba su antiguo nombre (Fuente Encarroz) a la toponimia valenciana. Y el impulso a la enseñanza del valenciano durante la preautonomía, a raíz de una reunión en el ayuntamiento con insignes valencianistas como Vicent Ventura, Sanchis Guarner, Josep Iborra, Burguera, Ferrer Pastor, Josep Piera y otros, donde se habló de comisiones de servicio, reciclaje del profesorado, etc".

El sueño nacionalista
"Nos guiaba la utopía"
"Fue, efectivamente, un sueño. Concurrimos a las elecciones como el partido de las comarcas, guiados por la utopía de pensar que podíamos convertir los sueños en realidad. La política es realismo o debería serlo, pero es también y sobre todo capacidad de transformar los sueños y expectativas en estímulos para el progreso de la sociedad. Una sociedad, la valenciana, que nos dio la espalda. Y es que "los sueños, sueños son", decía Calderón. Y decía la verdad".

"Volem l'estatut!"
"La desilusión de hoy no es buena, tampoco lo era la euforia del 77"
"9 de Octubre de 1977: 800.000 valencianos gritando "Volem l'Estatut!". Hoy matizaría aquella euforia reivindicativa; pues si la desilusión de hoy no es buena, tampoco el entusiasmo de ayer lo era. La euforia política suele ser pasajera y engañosa. ¿O no es absurdo que el Estatuto aumente el número de escaños porque aumenta la población, y mantenga la barrera del 5%, sabiendo que eso supone, como ha ocurrido, dejar cien mil votantes nacionalistas fuera de las Corts?"

La batalla de Valencia
"Me tocó vivirla en primera fila"
"Aunque eso de utilizar la primera persona del singular resulte un tanto impúdico, puedo decir que presencié la llamada Batalla de Valencia en palco y primera fila. Cito sólo un ejemplo: Acompañado de Ferrer Pastor i Sanchis Guarner, que pasaba unos días de vacaciones en el pueblo, recibí en el ayuntamiento a unos jóvenes que realizaban la "Volta en carro als Països Catalans". Pues bien, desde Valencia vinieron una treintena de miembros del Grup d'Acció Valencianista (GAV), y para qué decirte... Si hubiera sido la "Vuelta en carro a Levante" o al "Eje de la Prosperidad", que llaman ahora, nada hubiera ocurrido, pero a los Països Catalans... ¡Eso nunca! Al terminar la recepción fuimos a tomar un café al bar Avinguda. Su dueño nos contó haber sido insultado porque en las servilletas figuraba el término "País Valencià"".

Disolución del PNPV
" Faltó diálogo y sobró ideología"
"Ya he dicho que en el partido había gente de procedencia muy diversa. Así que todo fue bien hasta que llegó el congreso constituyente y, por tanto, la concreción de la línea ideológica. Algunos no estuvimos de acuerdo con la ponencia y abandonamos. ¿La culpa? Yo creo que fue un poco de todos. Faltó diálogo en unos y sobró ideología en otros. Nos pasó lo que a ciertos marxistas en la clandestinidad, donde el matiz leninista, gramcista, maoísta, hegeliano,..., parecía tan trascendental que generaba tensas discusiones, como si fuera la vida en ello. Pues bien, en el PNPV ocurrió algo parecido. Más adelante se integraría en UPV".

Integración en el PSPV
"Fue una decantación lógica"
"Abandonamos el PNPV y también el ayuntamiento. Hablo en plural porque fue toda la candidatura. Y en solidaridad con nosotros los del PSOE también dimitieron. La falta de quórum en el consistorio forzó la creación de una gestora. En el ínterin, la alcaldía había pasado a UCD. Tiempo después falleció el alcalde y entendimos que el gesto del PSOE dimitiendo en bloque merecía un reconocimiento. Y aun siendo más los nacionalistas elegimos de alcalde a un socialista. Paulatinamente nuestras relaciones se estrecharon y, con el tiempo, ingresamos en el PSOE. Tal como ocurrieron las cosas fue un proceso de decantación lógico".

Pasó por las corts
"Renuncié al sueldo de diputado"
"Fui diputado entre 1991 y 1995, pero renuncié al sueldo de diputado y compatibilicé el trabajo en las Corts con mi profesión de inspector de Educación. Recuerdo con especial cariño los debates que mantenía con Gloria Marcos".

Corrupción socialista
"Aquellos escándalos me pusieron un pie fuera del partido"
"La corrupción es como las cucarachas, que se reproducen en la oscuridad. La falta de transparencia en el manejo de los fondos reservados nos llenó de oprobio. A algunos estos escándalos nos pusieron un pie fuera del partido. Luego perdimos las elecciones aquí y llegaron las disputas internas donde se asentía o disentía según la "familia" a la que pertenecías. En fin, que uno diría que se había colado en el partido el señor Murphy, ese que dice que si alguna cosa puede acabar mal, acabará mal".

Antoni asunción
"Su dimisión demostró que todo lo malo puede empeorar"
"Su dimisión como líder del grupo parlamentario en las Corts es prueba de que no hay nada tan malo que no pueda empeorar. La descomposición interna y el odio entre "familias" llegó a ser tan normal como las lluvias en primavera. Toni, buen amigo y gran persona, tuvo que tirar la toalla. Y con él, algunos entre los que me cuento. Desde el año 2000, pues, vivo, analizo y opino desde mi libérrima independencia".

El PSPV actual
"Con Alarte parece que va recuperando el tono"
"Creo que ha superado sus disensiones internas. Eso quiero pensar. Es un gran partido con una excelente militancia a la que, durante estos años, se le podía aplicar aquello de "¡Qué buen vasallo si hubiera buen señor!" Hoy parece que con Alarte el partido va recuperando el tono y la paz interna que tanto precisa. Discrepo que se le tache de falta de carisma, esa especie de proyección mística a que hace alusión Max Weber, como si la seducción personal pudiera suplir la falta de ideología".

La opción nacionalista
"A los amigos del Bloc les animo hablándoles del efecto mariposa"
"Su "casa pairal" es hoy el Bloc. Ha sido víctima del llamado "voto útil", que tantas veces ha devenido inútil. Vislumbro su futuro con optimismo, particularmente cuando miro por el retrovisor y veo que los 14.000 votos del PNPV en las generales del 79 son hoy más de 100.000 en el Bloc. Por eso, a los amigos del Bloc les animo hablándoles del "efecto mariposa": cuando el aleteo del 79 ha cuajado en la notable representación municipal que actualmente tiene. Y que irá a más. Estoy seguro.

Consell de izquierdas
"El PP ya ha agotado su ciclo"
"Mi deseo, que es el esbozo de una esperanza, y mi convicción, que es fruto de la reflexión, me dicen que la izquierda volverá a presidir la Generalitat. El PP, en el País Valenciano, hace tiempo que agotó su ciclo. Por tanto, y a diferencia del tímido del cuento, me pido los tres deseos: Que las próximas elecciones las gane el PSPV, que las gane Compromís y que las gane EU. Tres deseos distintos y una esperanza verdadera: Que el PSPV gobierne en 2011, peroÉ que necesite los votos de Compromís y de EU".

LAUDATIO DE D. MANUEL COSTA TALENS EN EL ACTE DE ENTREGA DE LA MEDALLA DE LA UNIVERSITAT DE VALENCIA A RAIMON

Aquest solemne acte acadèmic de lliurament de la medalla de la Universitat a títol
honorífic, porta implícit un cerimonial acompanyat d’emocions i sentiments especials,
tant per a qui rep l’honor com per a aquells que participem en la cerimònia. En el cas de
Ramon Pelegero, aquestes emocions i sentiments tenen un sentit especial, ja que
representen un retrobament de l’homenatjat amb la seua universitat i amb amistats que
van ser i que s’han mantingut, a pesar de la distància i dels silencis. Potser alguns de
vostès s’han preguntat per què la laudatio de Raimon la fa un catedràtic de Botànica i
no un filòleg. Sobre Raimon ja han escrit i opinat filòlegs, historiadors, poetes,
periodistes i músics, per això aquesta vegada qui els en parla ho fa per motius d’amistat
i sentiments viscuts i retrobats. En la meua laudatio es barregen records i sentiments
que s’han mantingut vius, perquè la lleialtat als amics m’ha fet ser fidel seguidor de la
trajectòria i de l’obra de Raimon, a través dels poemes del qual he tractat de reviure
vivències i sensacions d’amistat, de país, de pau, d’amor o de natura. Tampoc puc
oblidar en aquest acte el meu compromís institucional, per aquesta raó és per mi un
honor fer aquesta laudatio, perquè significa donar la benvinguda a aquesta casa a un
vell amic, casa que a més va ser la seua i que és la meua, i a la qual de nou torna, perquè

mai ha deixat de ser també la seua.
Per a entendre Pelegero, la seua trajectòria i la seua obra, a banda dels seus orígens
humils de Xàtiva, cal situar-lo en el context d’una època. La meua amistat amb ell es
remunta als anys cinquanta, aquells anys en què ell ve de Xàtiva a la Universitat de
València a estudiar filosofia i jo vinc de Carcaixent a cursar-hi el selectiu. Tots dos
teníem un escenari previ comú: l’institut Josep de Ribera de Xàtiva, on vam cursar el
batxillerat, situat en un vell i noble casalot, a la part vella de la ciutat, amb una font al
seu pati d’ambient claustral, amb un permanent rajolí d’aigua, el so del qual se’ns ficava
al cap de forma suau i enutjosa, sempre relacionat amb exàmens finals. Era, a més a
més, un reducte de professors depurats, com Pérez Contel i Bolinches, companys de
Renau, Belda o La Calle, dels quals tantes coses vam aprendre. La universitat que
trobem en aquella època era, com fa pocs dies descrivia en aquest mateix lloc Vicent
Montes, en la veu del seu fill Luis, «desarrelada, burocràtica i insignificant». Sens dubte
era així, però alguna cosa s’havia començat a moure al final dels 50. Al principi de la
dècada havia mort el rector Rodríguez Fornos, fet que va causar una profunda
commoció, tant en la Universitat com en la societat. Es va nomenar un nou rector –
aleshores els rectors eren nomenats, no elegits–, i aquest va ser Corts Grau, catedràtic
de Dret Natural i Filosofia del Dret. A la Facultat de Lletres es creava la Secció de
Filosofia, l’Escola de Magisteri a Montolivet, el Club Universitari del SEU al carrer de
les Comèdies i la llar del SEU a Mossèn Femades 10, on Pelejero i jo, amb el meu
germà Pedro i altres amics, compartiríem tants dinars per 10 pessetes, amb dret a repetir
el primer plat. El Club Universitari, creat en el 54, va ser un lloc on es va començar,
dins de la foscor de l’època, a respirar un poc d’aire fresc, mitjançant tertúlies,
exposicions i representacions teatrals que es realitzaven al soterrani del club. Hi
caminaven Lola Cordón, Pedro del Río, José María Morera, Sanchis Sinisterra o Toni
Abad. Morera s’inventaria la revista Claustro, on van col•laborar Joan Fuster i Gil
Albert i en la qual no van faltar els dibuixos de Michavila, Cámara o Nessio.
Dins d’aquell panorama gris, algunes dèbils llums apareixien com a lluernes en la nit.
Proliferaven les tertúlies, més o menys clandestines, en bars i en domicilis com els de
Ximo Muñoz Peirats, Ignacio Duato, Rafa Dasí o Attard; alguns d’ells anirien a Munic
al famós contuberni i rebrien a casa seua Satrústegui o Álvarez de Miranda, entre altres.
Les obres d’autors d’avantguarda com Brecht, Sartre, etc., es podien trobar a la rebotiga
de la llibreria Rigalt, a Fèlix Pizcueta, gràcies al bon quefer de Pepe Pont.
Ramon Pelegero va irrompre en aquest ambient amb força, perquè trencava amb el
model de jove universitari de l’època. La seua imatge era –no sé si proposant-s’ho o no–
d’intel•lectual francès; el seu aspecte era diferent: cabells rossos, amb un serrell que li
queia indolent sobre el front, camises negres, a vegades amb mocador al coll, i el seu
inseparable jersei, que recorde de tons indefinits, entre groc i verdós, i sobretot una
mirada lànguida i una miqueta trista, que inspirava tendresa i motivava entrega i amistat
immediatament. Pele vivia de pensió; jo, amb el meu germà Pedro, que estudiava
medicina, a casa dels meus avis a la plaça de Cisneros, on avui hi ha l’institut López
Piñero. Tots dos parlàvem valencià, ell el de la Costera, jo el de la Ribera; dinàvem a
Mossèn Femades, ens fèiem alguna cervesa a Los Pajaritos i de tant en tant, els
meravellosos entrepans de blanc i negre de Casa Amorós. Però sobretot recorde caminar
per la ciutat en una peripatètica i deliciosa tertúlia de carrer, en què parlàvem de tot,
teatre, poesia, literatura, etc. Pele ens va ensenyar, almenys a mi, a descobrir Sartre,
Brecht i Lorca. Fins i tot va actuar als soterranis del club universitari en alguna obra
teatral, no recorde ara si de Brecht o de Lorca, que degué muntar Morera. El vaig veure
interpretar tan bé, que sempre vaig pensar que la seua vocació era el teatre.
Els qui érem de Ciències i fèiem selectiu a l’antiga facultat de Químiques, on s’ubica
l’actual rectorat, ens agradava anar a la Nau, on estudiaven els de Dret i sobretot les de
Filosofia. Blasco Ibáñez, aleshores el passeig de València al Mar, era en aquella època
un campus desemparat, pràcticament només amb la facultat de Químiques, ja que els de
Medicina repartien el temps entre la nova facultat de Blasco Ibáñez, on cursaven les
disciplines preclíniques, mentre que per a les clíniques es traslladaven a l’impressionant
casalot de l’antiga facultat i hospital al carrer Guillem de Castro, avui desaparegut. A la
Nau hi havia ambient: estudiants, professors, bidells, visitants, etc., s’entremesclaven en
una atmosfera sana i dinàmica, no sé si hi va influir l’arribada de catedràtics com Reglà,
Dolç o Terradell. Allà es van forjar sòlides amistats i també amors, aquests més dèbils
que aquelles. Érem assidus al col•legi major La Asunción, aleshores al carrer de Sanchis
Sivera, on també hi havia alguna tertúlia, alguna representació, i actuacions d’un cor.
Però la vertadera raó de les nostres visites al col•legi major eren les nostres amigues,
d’algunes de les quals estàvem enamorats. Allà hi havia Amparo Catalá, Carmen
Castrillo, Amparo Gil, Encarna Ramos, Lourdes Igual, entre altres, i Milagros Gil-
Mascarell, que seria professora d’aquesta universitat i que malauradament ens va deixar
de forma prematura fa uns quants anys. Algunes d’elles, com ha dit un altre bon amic,
Julián García Candau, eren amigues fortes dels 59, jo diria que més que amigues:
amors!
Quan estàvem junts a València i Pele va acabar el primer curs, ja tenia guitarra i hi va
començar a cantar les Fulles mortes de Prévert; però un altre amic, Juan Pinés, que
sabia anglès perquè havia estat a Topeka, Kansas, cantava cançons dels Platers en versió
original, amb gran admiració per la nostra part i sobretot per la de Amparo Gil,
aleshores nóvia de Pinés. Després vindria allò de la moto del amic asturià Andrés Mori i
Al vent, que alguns tindríem la sort d’escoltar nombroses vegades en grup reduït, entre
amics; una de les vegades, inoblidable, a la platja d’Oliva. Sobre aquesta cançó s’han
escrit milers d’opinions, però jo sempre he pensat que aquesta primera cançó va ser un
cant a la vida, una cançó plena de vida, un crit a la vida. Una cançó de llibertat en sentir
sobre la seua cara, sobre el cos, sobre les mans, l’assot del vent, i aquesta sensació de
llibertat que transmet en:
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
al vent del món

Però sens dubte hi ha també una recerca de la pau que Pele anhela:
buscant la llum,
buscant la pau
també un toc místic,
buscant a Déu,
buscant la llum
Però de totes les maneres, amb la força que es canta, amb el crit aborronador de cara al
vent, buscant la pau i la llum del món, és lògic que Al vent es convertira en la primera
d’una sèrie de cançons dramàtiques contra la dictadura, la repressió i l’obscurantisme.
Era sens dubte un crit col•lectiu cap a la llibertat en què tots els joves ens identificàvem;
i també un crit que assimilàvem els joves que no havíem fet la guerra, però que en
patíem les conseqüències: de xiquets, bullit, moniato i coca de dacsa, i per a berenar, pa
amb oli i sal, i això cada dia. D’adolescents començàvem a notar el silenci i la repressió;
recorde el gest dels majors amb el dit als llavis per indicar-nos silenci quan es feia una
pregunta comprometedora, i finalment, ja de joves, la sensació d’ofec insuportable
davant la falta de llibertat. El mateix Pele ho descrivia:
malalties, morts, enterraments,
metges, capellans,
el menjar just per matar la fam,
al carrer la pols,
si plovia fang.
Per això el crit d’Al vent va ser ràpidament assimilat pels joves que, a través de la força
de la seua lletra senzilla i demolidora, començaven a veure la llum al final del túnel. Es
tancava una dècada de la qual Vicent Ventura va dir: «En els 50 va començar a veure’s
el final del túnel; el pitjor és que tardàrem a arribar a la llum més que no pensàvem.
Però és l’enlairament d’una nova generació que no havia fet la guerra i per això va
propiciar una curiositat més gran». S’acabava la dècada del no-res. Raimon la tancava
amb la composició Al vent i jo marxaria a Madrid. Així s’iniciava la nostra separació, ja
que ell es va quedar a València, on acabaria la carrera, i posteriorment va emigrar a
Barcelona, on consumaria la carrera de poeta cantor.
En el 62 jo no vivia a València, però en seguia els esdeveniments. Venia ací per
vacances i en una d’aquestes vaig comprar i vaig llegir Nosaltres els valencians de
Fuster, que em va impactar i ens va obrir els ulls a tants valencians, alhora que va
provocar les reaccions més adverses entre la dreta més salvatge de l’època, incapaç de
comprendre res del que es deia en aquelles pàgines magistrals. Igual que El País
Valencià, llibres que ens ajudaven a comprendre la realitat d’un país la imatge del qual,
distorsionada, tòpica i irreal, s’entestava a mostrar-nos l’oficialitat del moment. Alguns
anys més tard Fuster em dedicaria un xicotet gran llibre Destinat (sobretot) a
valencians, que conserve amb gran afecte.
Vaig tenir notícies del recital de Pele en aquell temple de la llibertat que era Casa Pedro,
amb el seu propietari Juan Marco i Vicent Ventura animant les tertúlies de Juanjo
Estellés, Elías Martínez, el mateix Ventura, Fuster i el jove José María Morera. Aquella
nit del 62, a Casa Pedro, el jove poeta va impactar l’auditori. Fuster el va escoltar cantar
i impressionat escriuria:
Certament aquell vespre pensàrem que havíem guanyat una petita batalla. «Petita»,
però. Com en guanyem una cada cop que es publica un bon llibre de poemes, una
monografia solvent, una narració discreta: victòries de «cultura». En el cas del Pele
n’obteníem una altra de mís profunda: de poble. No ho sabíem, i aquell noi de la
guitarra equivalia a un do providencial, a una xamba generosa, a haver tret la rifa. Per
la llengua.
En la distància m’arribaven notícies de Pele, que ja es deia Raimon, nom que va
inventar Eliseu Climent, i jo comprava els seus discos, que començaven a eixir. Però per
a mi el més important és que amb aquelles cançons vaig descobrir poemes senzills i
magnífics. No em va estranyar gens: a Pele li agradava escriure i ho feia molt bé, i de
tant en tant el que escrivia eren poemes. Sempre vaig tenir d’ell el concepte de poeta, i
no solament jo, també Fuster deia «és un poeta que canta els seus poemes». Més
encara, i també en boca de Fuster: «la cançó de Raimon es va convertir en un vehicle
expressiu de poesia». M’impressionaven les lletres de Som en el 61, La pedra en el 62,
A colps en el 62, Diguem no en el 63, Cantarem la vida, D’un temps, d’un país, etc.
Eren poemes amb força i amb una tremenda càrrega política, mancats ja de mística, que
van colpejar fortament, no solament en els joves inquiets de l’època, sinó també les
consciències d’aquella societat adormida. Van fer reflexionar i pensar molta gent.
La repressió contínua i els esdeveniments escandalosos se succeïen. Revoltes
estudiantils en el 65, repressió violenta i expedient i expulsió de la universitat
d’Aranguren, García Calvo i Tierno Galván.
A l’agost del 66 Pele es casa amb Annalisa, a qui jo coneixeria en una visita que em van
fer a Carcaixent; casualment aleshores jo em trobava al llit, malalt... de grip?, no ho
recorde bé. Ens veuríem al maig del 68, al famós concert d’Econòmiques de la
Complutense. Jo, amb alguns amics, em trobava entre aquells 6.000 espectadors,
presumint d’amistat amb el poeta cantant. Després del concert compartiríem una estona
de conversa al deganat de la facultat. Aquell concert va marcar un abans i un després en
la universitat madrilenya i va ser el comentari al campus durant molt de temps; va
representar, com s’ha dit moltes vegades, la nostra aportació al maig del 68. L’impacte
del concert va ser gran i molt comentat en tot el campus; en una universitat
castellanoparlant, tothom taral•larejava aquelles cançons en català i molts es
preguntaven com s’havia pogut realitzar. El mateix Raimon diria a El País: «Va
irrompre una generació que no va viure la guerra i tenia menys por, i encara que la
repressió era forta, pesava més l’ànsia de llibertat». I d’aquell concert també va dir:
per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures
i qui ha sentit la llibertat
té mes forces per viure
En aquells anys, els joves universitaris estàvem preocupats pels esdeveniments
nacionals, però també hi havia un fet internacional que ens indignava. Els Estats Units
havien iniciat una política expansionista i d’ingerència internacional, i estaven ficats de
ple en una terrible guerra, la del Vietnam, en la qual eren massacrats joves d’un bàndol i
de l’altre, es bombardejava amb napalm i es mataven civils. Una guerra que suscitava la
repulsa del jovent d’arreu del món, d’intel•lectuals i artistes, entre ells cantants com Bob
Dylan, que aconseguiria l’apoteosi en la cançó de protesta Blowing in the wind, amb
aquelles esfereïdores preguntes:
Quant temps han de volar les bales de canó
abans que siguen prohibides per sempre?
La resposta, amic meu, està bufant en el vent
La resposta està bufant en el vent.
Quants morts hauran de passar fins que se sàpiga
que molta gent ha mort?
La resposta, amic meu, està bufant en el vent
La resposta està bufant en el vent
També Joan Baez, Judy Collins, Woody Guthrie o Pete Seeger i Joe MacDonald, que va
escriure I feel I’m fixing to die Rag (Estic preparat per a morir) contra la guerra. Amb
les seues lletres ens hi identificàvem, però nosaltres ací teníem Pele, que, amb el nom de
Raimon, cantava ja per tot el món amb el mateix crit aborronador que ho havia fet en la
moto de Morin, a la platja d’Oliva, a un reduït grup d’amics, a Casa Pedro o a
l’Olympia de París, als Estats Units o al Japó. Havia escrit cançons tan memorables com
Jo vinc d’un silenci, Sobre la pau, Contra la por, i aquella impressionant De nit a casa,
junts, que posava de manifest el drama, relatant la intimitat i la por a les cases tot
esperant l’arribada de la policia durant l’estat d’excepció decretat el 69. Una vegada
més la por! Era tal la força i el sentit dels poemes cantats per Pele, que van fer exclamar
a Pete Seeger: «Raimon diu amb una gran economia de paraules el que altra gent
explica en llibres sencers. Tots en poden aprendre molt, d’ell». Irwin Silver, intel•lectual
nord-americà preocupat per la guerra del Vietnam, diria: «La cançó Sobre la pau és
extraordinària. Els nord-americans haurien d’haver escrit una cançó com aquesta
durant la guerra del Vietnam, però no van ser capaços de fer-ho».
La seua vocació de poeta la manifesta també quan va pren la poesia dels altres i la fa
seua abocant-la en les seues cançons, i el més important és que les fa arribar al públic, a
qui dóna a conèixer personatges difícils com Espriu, Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi,
Timoneda, etc., personatges inabastables per al gran públic en aquells moments. De
primer s’atreveix amb Espriu, que es convertirà en el seu poeta, i ens donarà a conèixer
composicions meravelloses com He mirat aquesta terra, on un s’identifica amb la
descripció de l’eixida i la posta del sol, amb el capvespre, amb el vent, amb tot el que
s’hi descriu. O l’Inici del càntic en el temple, amb aquells vibrants «Ara digueu»:
Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.»
Ara digueu: «Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble.»
De manera meravellosa penetra en un personatge tan complex com Ausiàs Marc, i el
seu difícil català medieval pren força en la veu i en la música de Raimon que, sense ser
un polifonista del Renaixement, posa el seu cant actual i modern a uns textos difícils
que no s’havien fet per ser cantats. Mentre a França els cantants musicaven Aragon,
Verlaine o Rimbaud, ací Raimon ho feia amb Ausiàs, Jordi de Sant Jordi, Timoneda o
Espriu. Així coneixeríem i recitaríem poemes com «Veles e vents» de Marc:
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Poema que amb sabor a sal del Mediterrani faria dissipar a Pele els dubtes sobre
l’acceptació que tindria el fet de musicar els poetes catalans dels segles XV i XVI, i que,
segons ell mateix, ja tenien prou força sense necessitat de ser musicats.
Però Raimon no és monotemàtic en la seua poesia. Si analitzem els seus poemes
musicats hi trobarem rebel•lia, protesta, intimitat, soledat, adolescència, amor, amistat,
paisatges, ecologia, etc. Ell mateix, en el seu Entre la nota i el so, reconeixerà la seua
pluralitat:

Ben impregnat de soledat
el meu cant vol ser plural.
Amb perfum del món dels altres,
vénen les cançons a casa.
He repassat les seues lletres i cançons i hi he trobat de tot i m’hi he delectat. I encara
que el mateix autor declarara en els seixanta que no es motiva amb els ocells ni amb les
flors, aquesta afirmació es contradeia amb la seua sensibilitat poètica. He indagat en els
seus poemes i en molts he trobat magnífiques descripcions de paisatges de la terra que
ell coneix tan bé, fins i tot fa el que avui s’anomena «ecologia del paisatge». La seua
sensibilitat davant la natura, la posa de manifest en el seu conegut Al meu país la pluja:
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa.
Si plou poc, és la sequera.
Si plou massa, és la catàstrofe.
O en aquell entranyable cant a la tardor:
Octubre dolç encenia colors
que lentament escampava a l’atzar
Bedolls, llorers, oms i faigs, castanyers
rebien lleus grocs, verds, ocres, vermells.
Un vent petit feia moure el fullam,
un so suau omplia l’aire clar,
L’amor és una altra constant en la poesia de Raimon. Entranyables poemes d’amor, amb
la presència constant d’Annalisa; poemes d’amor que contrasten amb la duresa i el
dramatisme expressat en Diguem no, de la de lluita de Cançó del remordiment o de la
decepció relatada en Fou un infant. Alegria vibrant i dramàtica expressada en En tu
estime el món:
I sé que en tu és més fort el dolor
i més intensa l’alegria de viure,
i és en tu on creix la vida
i és en tu on em sent lliure.
En tu estimaria fins i tot
l’absurda vinguda de la mort,
Fins i tot els ocells, que tan poc li interessen en els anys seixanta, entren amb força en la
seua poesia dels vuitanta i celebren amb alegria les seues paraules d’amor, com queda
patent en Al meu cervell que desconec:
al meu cos tot, véns somrient
i em dius t´estime al mateix
moment que jo et dic t’estime.
És un instant que ens fa més lliures
i en què tots els ocells del món,
de sobte, es posen a volar.
I l’amistat és un altre dels temes recurrents en la poesia de Ramon Pelegero. Hi està
present des dels records de la seua infància, quan recorda els amics amb qui camina per
Xàtiva en Molt lluny:
Les nits que ens passavem
caminant, amics,
pels carrers de Xàtiva.
Parlàvem de tot,
i del bé i del mal.
Amb poques coses clares:
la incertesa del futur,
l’avidesa d’uns infants.
Tornarà a l’amistat en els poemes dedicats a Alfaro, a Miró, a l’amic d’Euskadi.
En fi, podríem continuar analitzant la poesia de Ramon Pelegero, de Raimon, i buscar-hi
temes que sens dubte ens farien vibrar d’emoció, però la limitació de temps que
m’imposa el protocol d’aquest acte no m’ho permet. Per això recomane, no sols escoltar
Raimon, sinó també llegir-lo i rellegir-lo. Estic segur que descobriran un personatge que
creien conèixer i sentiran noves sensacions a través de la seua obra. Això no obstant,
veuran que en la seua trajectòria no hi ha canvis: hi ha un fil conductor que va des del
primer crit d’Al vent fins als més recents de Punxa de temps (2008) o He passejat per
València sol (2009), en què parla del temps passat i, de nou, de la infància perduda. I
aquest fil conductor no és altra cosa que l’honestedat, la humilitat, la lluita per la
llibertat i la justícia, i la sinceritat en totes les seues manifestacions. Salvador Espriu ja
va predir aquestes qualitats dient d’ell:
És un home de veu no gens esvalotada, curós del llenguatge, sense un bri d’afectació,
mesurat, discret, sobri en el gest, ni una mica complaent amb la seva aurèola, civilitzat,
carregat de seny, un do que passa inadvertit per la seva raresa, en els nostres respectius
països, a vessar de ximples.
Magnífic rector, la universitat honra avui Ramon Pelegero, Raimon, pels seus mèrits
com a lluitador per les llibertats, pel seu compromís amb el país, per la seua trajectòria
intel•lectual, pels seus mèrits com a artista, per la seua vida plena de grandesa, humilitat
i honestedat. Però aquesta medalla va més enllà de Raimon; és també un homenatge a
tots aquells que van anar «al vent», encara que el vent bufara en contra seu, als que van
veure «la por ser llei per a tots», a tots els que van fer les seues vides «a colps», a tots
els que «no creuen en les pistoles», als que vénen d’«un silenci antic i molt llarg», i
finalment, a aquells que, si bé per a alguns ja és tard, han pogut «cantar la vida», cantar
la nostra vida, de poble que no vol morir, a aquells que han guanyat l’esperança,
l’esperança de viure, lliures i en pau.

Moltes gràcies!

ALFONSO RUS DEBERA RESPONDER ANTE EL JUEZ POR INSULTOS A LOS DOCETES .

La Audiencia Provincial desestima un recurso de apelación contra el enjuiciamiento del alcalde.


M. D. VALENCIA ?
El presidente de la Diputación de Valencia y alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, definitivamente deberá responder de los insultos contra el profesorado en un acto celebrado el año pasado en su ciudad. La Audiencia Provincial acaba de desestimar un recurso de apelación contra su enjuiciamiento por una falta de injurias.
Aunque sin fecha concreta, el auto de la sección primera "exige el inmediato señalamiento del juicio oral", para determinar si los hechos son constitutivos de una infracción penal, según el texto remitido por Escola Va-lenciana, que es uno de los demandantes, junto con el STEPV.
En un acto público del PP celebrado el pasado 25 de abril, Rus llamó "gilipollas" a los profesores que decían "aleshores" y "gairebé", y dijo que iba a ir "a por ellos" y a "rematarlos", según la información que en ese momento recogió Levante-EMV.
La demanda fue admitida a trámite por el juzgado de instrucción número dos de Xàtiva, que consideró además que había elementos suficientes para incoar un juicio de faltas contra el presidente de la Diputación de Valencia. Rus presentó un recurso contra esta decisión, que fue rechazado y, posteriormente, interpuso un nuevo recurso ante la Audiencia Provincial de Valencia, que también ha sido desestimado.
La secretaria de Educación del PSPV, Pilar Sarrión, exigió ayer a Rus "que antes de ser juzgado pida perdón a los profesores".

EL PUENTE DE LA VERGüENZA Y DEL DESPILFARRO

Despues de MIL Y PICO DIAS (TODAVIA POR LA NOCHE LAS LUCES DESLUMBRAN)

Varios videos de lo que FUE OBRADORS y lo que es AHORA

ANTES



ANTEAYER

EL SOBRE-COTS DEL PONT DE MANISES

EJEMPLO DE SOBRECOSTE: PUENTE DE MANISES-PATERNA

Por otra parte, el diputado provincial responsable del área de carreteras, Emili Gregori, ha querido escenificar la “mala gestión” del equipo de Gobierno del PP con un ejemplo de “sobrecoste” como es el puente de Manises a Paterna. Gregori, ha explicado que el puente, que arrancó en 2006 y acabó hace unos meses, ha supuesto un gasto enorme a la Diputación, ya que, se adjudicó inicialmente a la empresa Rover-Alcisa S.A por 6.361.907 euros y ha acabado el proyecto la empresa Vías y Construcciones por un coste de más de 20 millones de euros.

Para los socialistas, este proyecto siempre ha estado envuelto de problemas, el primer error que cometió la Diputación fue no tener la autorización de la Confederación Hidrorgráfica del Júcar con las consecuencias posteriores que obligaron a modificar el proyecto para adaptarse a la exigencia de la CHJ que pedía un caudal de 5.000 m3/s. Además, esta modificación, que se adjudicó a la misma empresa Rover-Alcisa por un importe de 1.271.745 euros, causó otra complicación, ya que, la empresa pidió la rescisión del contrato por superar las modificaciones el 30%. Esto supuso que la corporación provincial tuvo que pagar a la empresa por las obras realizadas hasta el momento 3.259.823 euros, más los materiales utilizados 3.351.299 euros, es decir, más de 6,6 millones. Una cifra que mayor incluso de lo que inicialmente costaba la obra. Según los socialistas, todo este gasto se hizo para evitar “enfrentamientos y continuar la obra que les interesaba electoralmente”. Más tarde, se adjudicó a la empresa Vías y Construcciones. (ADJUNTO DOCUMENTO CRONOLOGÍA)

En total la construcción del puente atirantado ha costado 10.650.000 euros; el añadido del puente para adaptarse a lo exigido por la CHJ 2.650.000 euros; la conexión viaria Paterna-Manises 4.400.00 euros; la reposición de aparcamiento de la zona deportiva de Paterna 231.899 euros; la adaptación del rasante y la plataforma 231.995 euros y una glorieta en Manises 1.203.000 euros. Esta última rotonda debía realizarla la empresa constructora del PAI que hay en esa zona, sin embargo, esta empresa no la ha hecho y el alcalde de Manises y diputado de carreteras en la Diputación, Enrique Crespo, “ha decidido cargarle el coste a la corporación provincial”.

En este sentido, el diputado Emili Gregori lamentó este “supergasto” en la construcción de un sólo puente y advirtió que el dinero que se ha invertido de más en él “se podría haber utilizado para otras obras necesarias en la red provincial de carreteras”. Por ello, el responsable socialista criticó la “forma de actuar” del equipo de Gobierno de la Diputación e instó a Rus y a Crespo a que “rentabilicen los recursos y no despilfarren el dinero de la administración pública, porque en momentos de crisis, cuando los recursos son escasos, hay que hacer esfuerzos y no barbaridades como la del Puente de Manises Paterna”.

EL ULTIMO SOBRECOSTE DEL PUENTE DE MANISES SE ABONO CON UN INFORME JURIDICO EN CONTRA

Levante-EMV.com » Comarcas

El último sobrecoste del puente de Manises se abonó con informe jurídico en contra
El puente de Manises a Paterna sobre el Turia -que costó 20 millones, más del doble de lo presupuestado y cinco veces lo previsto en el plan provincial de carreteras- coronó su historial de despropósitos con un modificado de obras aprobado en contra del informe elaborado por el jefe de administración de carreteras, el responsable jurídico del área. La primera adjudicataria, Rover-Alcisa, renunció al discrepar sobre la cantidad que tenía que percibir por un primer cambio del proyecto. La segunda parte de la obra contratada con Vías y Construcciones por 5,2 millones. Según el PSPV, se hizo "deprisa y corriendo" en plena campaña electoral de 2007. Tanto que el director de la obra tardó días en solicitar un modificado, cuyo coste alcanzaba el 19,99% de los citados 5,2 millones. Un 0,01% por debajo del máximo legal permitido. El responsable de Carreteras y alcalde de Manises, Enrique Crespo, aprobó ese modificado de un millón de euros pese a que el jefe técnico informó en contra. "La mayor parte de las modificaciones no responden a necesidades nuevas o a causas técnicas imprevistas en el momento de redactar el proyecto original". En parte son "corrección de errores o imprevisiones", decía. La diputación también pagó los 1,2 millones que costó la glorieta de entrada a Manises. El PSPV denunció que era una carga que correspondía y no asumió a Franjuán, la urbanizadora del PAI de ese entorno. F. A. valencia

"08 manises apm revista"

08 manises apm revista

"Julio 09 Manises Apm Revista"

Julio 09 Manises Apm Revista

REVISTA APM MARZO 2009

EL GOVERN DEL PP ASSOLA
EL BARRI D´OBRADORS
ATEMPTAT CULTURAL A LA ZONA
HISTÒRICA AMB MÉS VALOR DE LA CIUTAT

El Govern del PP, a pesar de sabe que la història de
Manises estava sent espoliada per aquelles persones que havien
ocupat les fàbriques (deforma “consentida”),
n’ha autoritzat el derrocament d’algunes. Cal recordar, que este
és pràcticament l’únic barri en tot Europa que ha mantingut l’activitat ceràmica des del S. XIV fi ns al XXI. Dir que eren
propietats privades és una excusa. La llei atorga diferents
possibilitats per a poder actuar-hi. S’han excusat també
en les queixes d’alguns veïns i que les fàbriques podien caure’s en qualsevol moment,
però esta situació porta anys consentint-se, a pesar de les propostes que s’han presentat per
a protegir la zona, així com un informe elaborat pel Consell Valencià de
Cultura (20/12/2004) que en síntesi diu el següent: “Es recomana la
conservació de la trama i l’adopció de mesures de conservació i
recuperació”
Almenys tres vegades ha tingut el govern local l’oportunitat de
protegir el barri, i declarar-lo Bé de Rellevància Local. D’esta manera,
l’Ajuntament podria haver pres decisions sobre la situació de cada fàbrica
així com del barri en el seu conjunt. Per què el PP sempre ha votat en
contra d’estes propostes cada vegada que s’hi presentaven? Al fi nal,
han deixat morir el barri per a tindre l’excusa perfecta.
Esta barbaritat ha de parar ja. L’Ajuntament no pot autoritzar cap
derrocament més i ha de prendre totes les mesures necessàries que
possibilita la llei per a declarar el barri d´Obradors com Bé de Rellevància
Local, (seria la quarta iniciativa).
A Manises, hi haurà dos alcaldes que no oblidarem mai: Tadeo
i Crespo, el que va derrocar el Castell i el que va derrocar el barri
d´Obradors. La Història bé que els recordarà.

FAITANAR, REVISTA PSOE- APM MARZO 2009

FAITANAR, UNA ALTRA INCOMPETÈNCIA
IMPOSTS DE PRIMERA,SERVEIS DE TERCERA

Els veïns i veïnes de la zona de Faitanar denuncien amb les seues
pancartes que porten més de 300.000 euros pagats d’imposts dels
quals no han vist ni un sol euro invertit en la urbanització; se senten
ABANDONATS PER L’EQUIP DE GOVERN DEL PP.
Els carrers presenten greus defi ciències en el paviment, les jardineres
públiques estan pràcticament abandonades, falta espai per a l’aparcament
dels cotxes, no hi ha voreres i el trànsit de vianants és molt complicat,
especialment per a xiquets i ancians.
A causa de la mala previsió i mala gestió de les obres de la zona,
els veïns vénen patint durant els últims anys gran quantitat de pols
en les seues cases i fatxades, solars amb neumàtics, un depòsit d’oli
industrial, nombroses mosques i contínua contaminació acústica.
Una actuació incompleta i mal duta a terme és l’únic gest que s’ha fet
des del govern municipal del PP.
En estos moments, el perímetre de la zona es troba tancat i genera
una situació lamentable i perillosa. Continuen els socavons en el carrer
Baixada del Riu i també el desnivell de l’entrada a la zona des del carrer
Rafael Valls que no deixa de ser un perill per als cotxes, especialment des
que el pont es troba obert a la circulació.

¿POR QUÉ NO SE EJECUTAN LAS OBRAS DE URBANIZACIÓN DEL
PAI DE FAITANAR?,
¿POR QUÉ SE CASTIGA A ESTE GRUPO DE
VECIN@S A VIVIR COMO EN UN GUETO?

Escrit al Consell Valencià de Cultura Obradors Manises

JESUS BORRÀS SANCHIS amb DNI 19.459.079-K en qualitat de portantveu de l’Agrupament Progressiste de Manises (APM), amb domicili social a Manises, carrer Mestre Guillem, 30-1er esquerra, codi postall 46940 i a l’actualitat regidor dins del grup municipal PSOE-PROGRESSISTES a l’ajuntament de Manises, i davant els fets que han passat al barri d’obradors de Manises, volem comunicar-los, que:

Al seu moment es presenta davant el seu organisme, una petició per què vostés emitiren un informe davant la lamentable situació del barri d’Obradors de Manises.

El Consell Valencià de Cultura va emetre informe el 20-12-2004 redactat pels senyors Bellveser Icardo i Àlvarez Rubio on es demanava unes actuacions concretes per conservar la trama urbana i realitzar determinades actuacions, doncs entenien que del barri d’Obradors hauria de conservar-se la memoria històrica i els elements que puguen visualitzar.

Lamentablement l’equip de govern de l’ajuntament de Manises, ha consentit l’enderrocament de tot el barri, excepte dues fàbriques, de les que una ja està expoliada. Ens pareix a tots els efectes trist (per no dir una altra paraula) que per part de l’ajuntament de Manises no s’haja tingut en compte ni una sola línia d’allò que vostés indicaren al seu informe.

Aixi mateix, dos escrits enviats a la Sra Paz Olmos Peris, Directora General del Patrimoni Cultural Valencià –Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, amb data 11 d’agost de 2008 i 1 d’abril de 2009 no han merescut ni la seua resposta.

Ara sols ens queda que el subsòl es puga treballar, encara que ja es nota la mà dels que van expoliant. Lamentar que una part del patrimoni valencià, haja desaparegut. Probablement a altres comunitats autònomes de l’estat els responsables dels organismos treballen d’altra forma

Des d’una ràbia continguda i de comprovar com enderroquen un patrimoni de centenars d’anys, volem donar-los les gràcies per el seu informe, encara que per desgràcia i no es la nostra intenció inicial, al final l’única opció es denunciar als jutjats, doncs la pràctica així ho demostra.

Si l’ajuntament de Manises no fa cas al Consell Valencià de Cultura i la directora general del patrimoni cultural valencià no ens contesta. A leshores, que fem?.


Atentament




Signat: Jesús Borràs i Sanchis
Portantveu d’APM


Consell Valencià de Cultura.

Escrit al Consell Valencià de Cultura Obradors Manises

JESUS BORRÀS SANCHIS amb DNI 19.459.079-K en qualitat de portantveu de l’Agrupament Progressiste de Manises (APM), amb domicili social a Manises, carrer Mestre Guillem, 30-1er esquerra, codi postall 46940 i a l’actualitat regidor dins del grup municipal PSOE-PROGRESSISTES a l’ajuntament de Manises, i davant els fets que han passat al barri d’obradors de Manises, volem comunicar-los, que:

Al seu moment es presenta davant el seu organisme, una petició per què vostés emitiren un informe davant la lamentable situació del barri d’Obradors de Manises.

El Consell Valencià de Cultura va emetre informe el 20-12-2004 redactat pels senyors Bellveser Icardo i Àlvarez Rubio on es demanava unes actuacions concretes per conservar la trama urbana i realitzar determinades actuacions, doncs entenien que del barri d’Obradors hauria de conservar-se la memoria històrica i els elements que puguen visualitzar.

Lamentablement l’equip de govern de l’ajuntament de Manises, ha consentit l’enderrocament de tot el barri, excepte dues fàbriques, de les que una ja està expoliada. Ens pareix a tots els efectes trist (per no dir una altra paraula) que per part de l’ajuntament de Manises no s’haja tingut en compte ni una sola línia d’allò que vostés indicaren al seu informe.

Aixi mateix, dos escrits enviats a la Sra Paz Olmos Peris, Directora General del Patrimoni Cultural Valencià –Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, amb data 11 d’agost de 2008 i 1 d’abril de 2009 no han merescut ni la seua resposta.

Ara sols ens queda que el subsòl es puga treballar, encara que ja es nota la mà dels que van expoliant. Lamentar que una part del patrimoni valencià, haja desaparegut. Probablement a altres comunitats autònomes de l’estat els responsables dels organismos treballen d’altra forma

Des d’una ràbia continguda i de comprovar com enderroquen un patrimoni de centenars d’anys, volem donar-los les gràcies per el seu informe, encara que per desgràcia i no es la nostra intenció inicial, al final l’única opció es denunciar als jutjats, doncs la pràctica així ho demostra.

Si l’ajuntament de Manises no fa cas al Consell Valencià de Cultura i la directora general del patrimoni cultural valencià no ens contesta. A leshores, que fem?.


Atentament




Signat: Jesús Borràs i Sanchis
Portantveu d’APM


Consell Valencià de Cultura.

3ª queixa davant la Directora General de Patrimoni

JESUS BORRÀS SANCHIS amb DNI 19.459.079-K en qualitat de portantveu de l’Agrupament Progressiste de Manises (APM), amb domicili social a Manises, carrer Mestre Guillem, 30-1er esquerra, codi postall 46940 i a l’actualitat regidor dins del grup municipal PSOE-PROGRESSISTES a l’ajuntament de Manises

EXPOSE

Que amb data 11 d’agost de 2008 i posteriormente el 22 de marg de 2009, vàrem presentar per registre d’entrada dues sol.licituts dirigides a vosté com a Directora General de Patrimoni Cultural Valencià, on s’indicava la lamentable situació en que es troba el barri d’obradors de la ciutat de Manises –els inicis del qual se situen al segle XV-

Les nostres sol.licituts anaven acompanyades amb la suficient informació referides a la petició del Consell Valencià de Cultura, informe molt clar per que fa a les actuacions que s’han de desenvolupar.

Li deiem que lamentablement l’equip de govern mira per a un altre costat, i a hores d’ara l’abandonament és absolut i les fàbriques estan ocupades i destruint-se pel mal ús que s’està fent al seu interior. Sembla que es vol donar la impressió de que a més destrucció més es pot justificar el seu total enderrocament.

També li recordavem que no haviem rebut cap resposta per la seua part pel que fa a la nostra sol.licitut. I per tant ens veiem en la necessitat de tornar a reclamar la seua actuació com a màxima responsable del patrimoni cultural valencià

En les postres sol.licituts, i arreplegant la preocupació del nostre grup municipal i de molts veïns de la ciutat, li sol.licitavem que : com a la directora general de Patrimoni Cultural de la Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat que estudie el valor cultral del conjunt del Barri d’Obradors de Manises, i que inste a l’Ajuntament a declarar-lo Bé de Rellevància Local, sense perjui de que puguen iniciar-se al mateix temps per part de la Conselleria de Cultura els tràmits per a la seua constitució com a Bé d’Interés Cultural, abans de que es faça una demolició irreparable.

La situació a hores d’ara presenta un canvi espectacular, doncs després d’un any i 3 mesos sense cap resposta per la seua part, el barri està tot enderrocat i sol queden 2 fàbriques que poc van a durar. Ara sols queda que algú agafe i traga del subsòl tot allò que hi ha soterrat de la història de Manises. L’Ajuntament de Manises amb el silenci d’algunes organismo ha conseguit allò que volia.

Des d’APM lamentem el seu despreci al no dignar-se contestar les nostres so.licituts i amb la seua actitud tirar per terra una institució com el Consell Valencià de Cultura que de res ha servit el seu informe. Moltes gràcies per haver fet ús del seu càrrec per defensar la història de la ceràmica de Manises


Signat: Jesús Borràs i Sanchis
Portantveu d’APM


Sra. Paz Olmos Peris, Directora General de Patrimoni Cultual Valencià
Conselleria de Cultura i Esport. Generalitat Valencia.

L'enderrocdel barri d'obradors

El següent bloc es molt interessant (tema l'enderroc del Barri d'Obradors) i molt recomanable http://fotosrrdalfa.blogspot.com/

Intervencio al ple del barri d´Obradors

El PP no va recolçar aquesta proposta al ple extraordinari convocat pel grup municipal Psoe-progressistes. El que va fer el PP es presentar una esmena que va ser aprovada en la que salva tan sols 4 fàbriques i planteja que les demés es puguen enderrocar (cosa que ja està fent-se). Per desgràcia açò suposa en la pràctica la mort del barri d'Obradors (700 anys d'història per terra).

Manises, 27 de juliol de 2009

INTERVENCIÓ DEL GRUP MUNICIPAL PSOE-PROGRESSISTES DE MANISES AL PLE EXTRAORDINÀRI DEL DILLUNS 27 DE JULIOL DE 2009, PER TRACTAR LA ZONA DEL BARRI D’OBRADORS (des del carrer de València fins al riu)

LA UE INVESTIGA EL GRAN MANISES

LEVANTE/Valencia* : La Comisión de Peticiones de la Unión Europea ha admitido a trámite una denuncia del Agrupament Progresista de Manises (APM) -actualmente en el grupo municipal junto al PSPV- contra la macrourbanización Gran Manises y ha solicitado a la Comisión Europea que inicie una investigación.

La queja se presentó por APM en diciembre de 2007 por los "numerosos incumplimientos legales" que supondría la ejecución del PAI, en opinión de este partido. En concreto, en la denuncia se incidió en la "invasión del dominio público hidráulico" de diversos barrancos como el Salt de l'Aigua y el Fondo, además de ubicarse "en zona susceptible de inundaciones". Durante la tramitación del PAI también APM denunció estos asuntos ante la Confederación Hidrográfica del Júcar.

EL AJUNTAMENT DE MANISES DESFA EL BARRI D OBRADORS

(des del carrer de València fins al riu)

Es la zona històrica més valuosa de la ciutat

L’abandonament del barri d’Obradors es notori i les actuacions de l’equip de govern han estat sempre en mirar cap a altra part, tot i ser sabedors que la història de Manises estaba sent expoliada per aquelles persones que havien ocupat les fàbriques. Dir que eren propietat privada era una excusa, doncs la llei dona possibilitats de tot tipus per a poder actuar.
L’equip de govern el PP ha pres la decisió més fàcil i més populista: enderrocar varies de les seues fàbriques i així eixa situació d’ocupació i de queixa d’alguns del veins estaba resolta. S’ha deixat morir el barri i ja tenen l’excusa perfecta.

El barrio de Obradors requiere de protección para evitar que se agrave su deterioro

Última actualización 23/01/2009@13:31:45 GMT+1

El grupo municipal PSOE - APM ha presentado una moción en la que reclama que el Barrio d’

Obradors se incluya de manera inmediata como conjunto de ‘Bé de Rellevància Local’ y que se

integre como conjunto protegido en el Plan General de Ordenación Urbana.

En su moción recuerdan que muchas de las fábricas del Barri d´Obradors especialmente en la misma calle Obradors, están siendo ocupadas con la consiguiente destrucción de las mismas, pasando las personas que las están ocupando de fábrica en fábrica y destrozándolo todo.